La boira

[Del dimarts 2-1-07]

Primer dia a Porto. Fins a les onze, la boira no ens dóna treva: una boira densíssima que mulla els carrers i que cala fins al moll de l’os. Fa fred, doncs, i pensem si no ens hem equivocat amb la roba que hem triat per passar gairebé tot el dia. Com que és en aquestes condicions que comencem a veure la ciutat, no ens estranya trobar-nos molts edificis –la pròpia Seu de Porto, per exemple– coberts d’una capa de verda molsa.

Després, el sol escalfa i fa alçar la boira, el dia es torna agradabilíssim i el paisatge –gris fins aquell moment– s’encén de colors. Ens trobem amb una ciutat preciosa, a la manera com són precioses les ciutats portugueses, i que sembla viure abocada –literalment, orogràficament– al Douro, el riu que exerceix –amb les façanes dels edificis de la Ribeira– de carta de presentació i d’obligada imatge de postal.

El viatge

[Del dilluns 1-1-07]

El viatge. Ignore, ara mateix, quina deu ser-ne la definició en el diccionari; el sentit per al comú de la gent, en qualsevol cas, ha canviat respecte d’aquell que devia tenir encara no fa tants anys.

Avui, dinem a València i el café, només mitja hora després, el fem a Madrid. Això és el viatge: el canvi de lloc. I cada vegada més de pressa. El canvi de lloc, però no el desplaçament; i fa igual que el mitjà de transport siga un avió o que siga un cotxe que corre per l’autopista. El viatge ja no és el camí; perquè el camí és, sobretot, una molèstia que cal minimitzar. Passem de les quatre parets de casa a les d’un taxi, i d’aquestes a les d’un aeroport; després les de l’avió, les d’un altre aeroport i un altre taxi, fins a desembocar, segurament, a les quatre parets d’un hotel o d’una casa llogada. El viatge ja no és el camí: el camí ja no existeix.

***

Tres hores després de la nota anterior, un taxi ens porta, a cent seixanta quilòmetres per hora, de l’aeroport de Sá Carneiro fins al centre de Porto. Això pel tram de carretera, però tampoc no baixa dels cent per hora pels estrets i costeruts carrers del centre de la ciutat. El viatge...

Havia oblidat una de les coses que més cridaren la meua atenció la primera vegada que vaig estar en aquest país: la manera de conduir dels portuguesos.

Frontissa

Transició. Vint-i-quatre hores escasses per canviar literalment d’extrem. També geogràfic: arribats anit de Porto, i amb moltes coses pendents. La mala notícia de la mort de Carles Fontserè; la bona notícia del Premi Josep Pla per a Martí Domínguez; les restes –que s’eternitzaran– de la bomba d’ETA; els darrers retocs al bloc... I unes quantes notes preses a la ciutat del Douro, que hauran d’anar eixint amb dates diferents de les d’escriptura.

Dies d'agost

No m’agrada llegir massa coses sobre una pel·lícula abans de veure-la. Únicament, la informació estrictament necessària per triar amb una mínima garantia –tot i que això, en més d’una ocasió, no deixa de ser una quimera. En aquest cas, la proposta era molt engrescadora: l’atractiva combinació dels noms de Marc Recha en la direcció i de Ramon Barnils com a motiu de l’argument. I, fins i tot, amb el component afegit de l’espera impacient: fins a tres vegades n’havia estat anunciada l’estrena, i fins ahir s’havia anat ajornant. Tanmateix, malgrat la poca informació prèvia, allò que hem vist ha desmuntat qualsevol expectativa. Perquè Recha ha fet una pel·lícula en què l’únic argument possible és, justament, la impossibilitat de fer una pel·lícula; de fer, si més no, la pel·lícula que volia fer.

El resultat no s’allunya del seu treball anterior: absència gairebé absoluta d’anècdota narrativa, un tempo anacrònicament lent, primacia de la fotografia –la pel·lícula es podria desmuntar fotograma a fotograma, i n’obtindríem una bona col·lecció d’imatges bellíssimes– i uns personatges i uns paisatges situats al marge del gris estàndard. Barnils, però, no hi és. L’hi esperàvem, però no hi és. Recha i el seu germà David s’interpreten a ells mateixos per explicar justament això: la saturació després de mesos de treball de documentació sobre el periodista –a la pel·lícula, únicament al·ludit com a Ramon–, d’enregistrar entrevistes amb gent que s’hi va relacionar de prop, i la fugida per desconnectar-ne durant uns quants dies d’agost.

O potser Barnils sí que hi és, però hi és d’una manera diferent a com l’esperàvem. Perquè si una pel·lícula es pot comparar en literatura amb una novel·la, el que ha fet Recha en Dies d’agost seria més aviat un poema. Un exercici arriscat, doncs, en què hi ha la relació de l’home amb l’entorn, la desaparició d’una manera determinada de viure, la gent que es mou pels marges d’allò que la majoria entenem actualment com a vida. I potser és ací, justament, on és Barnils.

El costum

Els miracles són segons la ignorància que tenim de la natura, no segons l’ésser de la natura. El costum adorm la vista del nostre judici. [...] Qui vulga desfer-se d’aquest violent prejudici del costum trobarà diverses coses rebudes d’una resolució indubtable que no recolzen sinó en la barba canosa i en les arrugues del costum que les acompanya; però, arrancada aquesta màscara i relacionades les coses amb la veritat i amb la raó, sentirà el seu judici com completament trasbalsat i, tanmateix, reconduït en un estat més segur.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Primer)

Meta-

Com ocorre quasi sempre que s’ajunten uns quants dies de descans, aquests d’ara mateix són també d’endreça, d’actualitzar algunes qüestions, de fer balanç en d’altres; i sóc incapaç de valorar fins a quin punt hi contribueix el fet purament convencional que marca el calendari. Coses materials –com una biblioteca que pesa com una llosa a la consciència d’allò que tens pendent– i també coses virtuals.

Perquè també nosaltres hem esperat fins ara per tal de fer el canvi a la nova versió de Blogger, i avui mateix ens hi hem posat. De moment, pocs canvis: únicament migrar al nou servei i retocar tots aquells caràcters que el programa, pel camí, havia decidit deixar de reconéixer (accents, ce trencada, apòstrofs...). I, amb el canvi, una nova adreça per al RSS de la pàgina que potser ocasionarà problemes fins que tot es normalitze.

Per als propers dies, doncs, queda el canvi de plantilla, la decisió sobre quines coses mantindrem i quines canviarem, i les inevitables provatures al respecte. I el cas és que endreçarem la biblioteca en privat, però la del bloc –necessàriament– haurà de ser pública; impúdicament pública.

The Godfather...

...of Soul!

Assaigs

La traducció mai no ha tingut en l’àmbit universitari el reconeixement que mereix. No descobrisc res amb això; es tracta d’un mal conegut de tothom. Ho escriu Vicent Alonso a la Nota introductòria de la seua impecable traducció dels Assaigs. Ni reconeixement en l’àmbit universitari, afegiríem, ni facilitats –ni massa vegades la importància que hi pertocaria– en l’àmbit editorial. Deu ser per això que tenir a les mans un obra com la de Montaigne –l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana– traduïda al català és un fet que reconcilia amb el mercat editorial i les seues contradiccions; per exemple, aquella que fa tan fàcil de publicar determinats engendres mentre la traducció dels grans clàssics de la literatura universal esdevé poc menys que una missió impossible.

***

Traduir és fagocitar, incorporar elements d’altri a la pròpia tradició, eixamplar-ne l’abast; accedir al món que ens envolta sense necessitat d’intermediaris, evitar el perill –tan nostre– de l’endogàmia.

***

En aquest cas hi ha, a més, la llengua; l’encert del model lingüístic que s’ha triat, una gosadia segurament per a molts encara avui, i que encara avui demana ser destacada i ser explicada. El motiu? Que es tracte del català de València, del mateix “català matisadament valencià” de què parlava Joan Francesc Mira a propòsit de la seua versió de la Divina Comèdia.

Circumstàncies

Ja ho va dir Montaigne: l’autor del bloc és la seua matèria primera. Però també aquell altre senyor de Madrid: l’autor del bloc és ell i les seues circumstàncies. En qualsevol cas, i després d’una setmana un tant caòtica, inicie uns dies de temps lliure; i potser fins i tot de descans, en la mesura que aconseguesca d’evitar aquesta monumental i hipòcrita inèrcia col·lectiva que anomenen Nadal. Amb un grapat de lectures per acompanyar-ho tot plegat, entre les relacionades amb la feina –dos originals que m’he compromés a revisar aquests dies– i les vinculades al més pur i estricte plaer: una, el Llibre Primer dels Assaigs de Montaigne que acaba de publicar Proa, i que vaig encetar ahir amb tota la cerimònia que demana una ocasió com aquesta; l’altra, més directament utilitària, és una guia de Porto.

Escuts

A propòsit de la nota d’ahir, revise la correspondència de Sanchis Guarner que Santi Cortés va editar a inicis de l’any passat sota el títol de Lletres de resistència. I m’hi trobe amb una perla que no recordava: una carta adreçada al que llavors era el president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Enric Monsonís, en què fa esment de la petició del lingüista d’aturar les activitats de la Comissió Mixta de Bilingüisme, de la qual formava part, i que havia de regular la incorporació del valencià a l’ensenyament. En copie un fragment, que recull uns arguments que espanten per la vigència, vint-i-sis anys després d’haver estat escrits:

[...] Mentre no es revoque l’acord d’imposar la seccessionista ortografia de l’Acadèmia de Cultura Valenciana, no podran accelerar-se les activitats de la Comissió Mixta. Quan es tracta d’una decisió política, són els polítics els que l’han de prendre i no escudar-se darrere d’una comissió que hauria de ser exclusivament de tècnics i procedir amb criteris només filològics i pedagògics.

Crec que vosté és un home de molt bona voluntat, que pretén ser constructiu, però lamente que no comprenga que és impossible anar contra els escriptors i contra els ensenyants, i que seria absurd ensenyar a les escoles una ortografia diferent d’aquella en què es publiquen la quasi totalitat dels llibres valencians que s’han editat i que s’editen i que seguiran editant-se. [...]