Dies d'agost

No m’agrada llegir massa coses sobre una pel·lícula abans de veure-la. Únicament, la informació estrictament necessària per triar amb una mínima garantia –tot i que això, en més d’una ocasió, no deixa de ser una quimera. En aquest cas, la proposta era molt engrescadora: l’atractiva combinació dels noms de Marc Recha en la direcció i de Ramon Barnils com a motiu de l’argument. I, fins i tot, amb el component afegit de l’espera impacient: fins a tres vegades n’havia estat anunciada l’estrena, i fins ahir s’havia anat ajornant. Tanmateix, malgrat la poca informació prèvia, allò que hem vist ha desmuntat qualsevol expectativa. Perquè Recha ha fet una pel·lícula en què l’únic argument possible és, justament, la impossibilitat de fer una pel·lícula; de fer, si més no, la pel·lícula que volia fer.

El resultat no s’allunya del seu treball anterior: absència gairebé absoluta d’anècdota narrativa, un tempo anacrònicament lent, primacia de la fotografia –la pel·lícula es podria desmuntar fotograma a fotograma, i n’obtindríem una bona col·lecció d’imatges bellíssimes– i uns personatges i uns paisatges situats al marge del gris estàndard. Barnils, però, no hi és. L’hi esperàvem, però no hi és. Recha i el seu germà David s’interpreten a ells mateixos per explicar justament això: la saturació després de mesos de treball de documentació sobre el periodista –a la pel·lícula, únicament al·ludit com a Ramon–, d’enregistrar entrevistes amb gent que s’hi va relacionar de prop, i la fugida per desconnectar-ne durant uns quants dies d’agost.

O potser Barnils sí que hi és, però hi és d’una manera diferent a com l’esperàvem. Perquè si una pel·lícula es pot comparar en literatura amb una novel·la, el que ha fet Recha en Dies d’agost seria més aviat un poema. Un exercici arriscat, doncs, en què hi ha la relació de l’home amb l’entorn, la desaparició d’una manera determinada de viure, la gent que es mou pels marges d’allò que la majoria entenem actualment com a vida. I potser és ací, justament, on és Barnils.