Sanchis

M’hagués agradat haver fet ahir alguna anotació sobre Sanchis Guarner, quan feia vint-i-cinc anys de la seua mort, però no va haver temps. En qualsevol cas, no volia deixar passar l’ocasió de reivindicar un nom que, de ben segur, no ha tingut tanta fortuna com el d’altres contemporanis seus com Fuster o Estellés, però sense dubte ha estat la tercera –i ineludible– cara d’un tríptic que explica bona part d’allò que els valencians som en l’actualitat. O, més aviat, del fet que els valencians encara siguem alguna cosa.

Ara, quan fins i tot l’AVL s’ha llançat a fer-li homenatges (!) alguns han escrit que Sanchis va ser un lingüista de consens. Ho dubte. I no perquè aquesta no fos la seua intenció, que ho devia ser si atenem a allò que ha deixat escrit, sinó perquè el blaverisme el va convertir –com a Fuster i a Estellés, entre molts altres– en objectiu d’una violència verbal continuada, que va intentar també d’esdevenir física. El paquet bomba que va rebre a casa seua el Nadal de 1978 n’és una prova evident; una bomba que no va arribar a esclatar, però que molts –entre ells el propi Fuster, que en va ser víctima d’una altra, que sí que va explotar– van considerar la causa indirecta de la seua mort tres anys després.

En qualsevol cas, aquell ambient obertament hostil que va patir Sanchis Guarner no només no ha deixat d’existir, sinó que funciona a ple rendiment i amb total impunitat, en una ciutat que continua cremant a la foguera –o situant en el centre de la diana– els seus científics, escriptors, pensadors... Un món, per cert, del que provenen alguns dels acadèmics de l’AVL –els mateixos, de fet, que mai no han llegit Sanchis Guarner, ni mai ho faran.