Diu la notícia que l'editorial Proa ha aprofitat el centenari de J.P. Sartre per tal de reeditar-ne Els mots. Localitze a la prestatgeria l'edició del Club de Butxaca en què l'havia llegit, i hi retrobe aquest fragment subratllat:
No hi ha pares bons, és la norma general; que no en facin retret als homes, sinó al lligam de paternitat, que està podrit. No hi ha res de millor que fer criatures; tenir-ne, en canvi, quina iniquitat! El meu pare, si hagués viscut, s'hauria ajagut damunt meu tan llarg com era i m'hauria esclafat. Per sort, va morir molt jove; enmig dels Enees que porten a l'esquena llurs Anquises, jo passo d'una riba a l'altra, tot sol, i detesto aquests progenitors invisibles que cavalquen tota la vida llurs fills; vaig deixar al meu darrera un mort jove que no tingué temps d'ésser el meu pare i que avui podria ésser el meu fill. Fou un mal o un bé? No ho sé, però subscric de bon grat el veredicte d'un psicoanalista eminent: jo no tinc Sobre-meu.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada