Ubú

Anit, visita a La Nau de Sagunt per veure la versió d’Ubú que han fet Jácara, Bambalina i Paco Bascuñán. Sensació desagradable de monumental presa de pèl. Jácara mai no han estat sants de la meua devoció; la de Bambalina, per contra, sempre m’ha semblat una proposta molt interessant, i no hi ha dubte que han reinventat el teatre de titelles al nostre país; a Paco Bascuñán, de la seua banda, només el coneixia en tant que dissenyador, en particular de la imatge corporativa d’alguna editorial valenciana, em pense.
L’estupor té forma de pregunta: ¿com es pot comptar en una mateixa producció amb la garantia de Bambalina, amb el grup de percussió Amores –que, a més d’haver escrit la música, la interpreten en directe–, amb actors de demostrada solvència com el propi protagonista, Pep Cortés, i amb un pressupost que –sembla bastant evident– envejarien la majoria de les companyies teatrals valencianes? ¿Com es pot comptar amb tot això, deia, i convertir-ho tot en un immens desori sense sentit?

Sense abandonar l’estupor, se m’ocorren dues respostes possibles. Una: la versió que ha escrit Juanluis (sic) Mira no s’aguanta de cap de les maneres, basada en diàlegs suposadament graciosos del mateix estil que hauria escrit qualsevol alumne dels primers cursos de la tan injuriada ESO, a partir de jocs verbals de l’altura d’un al fin y al rabo o d’un vayamos al ano. L’altra: que allò que s’ha pretés amb tot plegat haja estat de fer una metàfora de l’erràtica política cultural dels nostres insignes ubús governants; això és, un gran embolcall amb tot el dispendi de focs d’artifici i colors cridaners, un faraònic i espectacular continent per a un contingut que respon, lletra per lletra, a la paraula més vegades repetida pel actors durant la representació: mierda.