26 de setembre 2005

Quan no hi ha res a dir

Un autor valencià relativament novell, un poemari publicat com a conseqüència d’un premi amb cert prestigi –més de vint edicions– i una editorial –també valenciana– de la qual segurament pocs gosarien de dubtar. Aquests eren els antecedents del llibre que, per encàrrec, he hagut de patir aquests darrers dies.
I el fet és que podria entendre que l’obra tingués mancances d’una certa consideració, que la joventut o la inexperiència pesés negativament en alguns moments en forma d’ingenuïtat o de fórmules excessivament rebregades, que el conjunt –en definitiva– patís d’alguns –o de molts– caps solts que hauríem d’esperar a veure enllaçats en obres successives. El que no puc suportar de cap de les maneres és haver passat per l’obra sense haver-la sentit ni un sol instant, sense haver-hi notat ni un bri de vida ni d’emoció, sense haver-hi pogut establir cap tipus de comunicació. Haver llegit una obra que tant feia que estigués escrita en català com en arameu –idioma del qual no tinc el gust de saber-ne un borrall. Un fill que ha nascut mort, una mòmia dissecada fa mil·lenis.
Semblava que havia plogut molt dels setanta ençà, però a la vista d’aquest formalisme buit de qualsevol contingut, absurd, construït sobre unes paraules deixades caure sobre la pàgina sense més intenció que adequar-se a un còmput sil·làbic, fa basarda només de pensar si no vivim les condicions socials i culturals idònies per recular-hi.