La paradoxa històrica, tantes vegades repetida, que converteix –a la llarga– els revolucionaris en conservadors –controladors, carcellers– d’un ordre que ells mateixos encarnen. Aquests dies hi pense sovint, a propòsit d’un centre d’ensenyament privat concret: de proposta arriscada i valenta d’innovació pedagògica, a vigies d’una sèrie de comportaments que s’han anat estrafent amb el temps per quedar reduïts a tics buits de contingut. Quan no a paranoiques fórmules de control i d’alliçonament ideològic dels treballadors.
Una acció d’aquest tipus –una acció revolucionària, vull dir– requereix, en certa forma, un salt al buit, la valentia de fer el pas sense saber on va a recolzar el peu. Per això, segurament, quan s’és conscient d’aquest buit, l’atac esdevé defensa; l’acció, reacció; i s’alcen els murs per tal de mantenir-ne la puresa, fins que el propi tancament ho acaba per podrir.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada