30 de març 2005

Vaga i sense importància

En El quadern gris, Josep Pla compara un llibre de Joubert amb el Momentum Catastrophicum de Baroja. Resumint molt, el de Joubert li sembla un gran llibre, que fa de l’autor, diu, “literalment inconcebible en aquestes latituds”; el de Baroja, per contra, “acaba fent l’efecte d’un rampell de pare de família bonari que s’ha enrabiat per alguna cosa vaga i sense importància”.
De la comparació, però, allò que em sembla més interessant és la reflexió que en fa en el paràgraf següent, i que transcric sencera: “No conec pas França. El llibre de Joubert és un llibre inconcebible sense l’existència d’una societat. El llibre de Baroja no està lligat amb res: com a màxim amb la roda desconnectada d’una segregació literària, d’un joc verbal”.
I potser ja és això. No sé qui deia que un geni podia nàixer en qualsevol lloc, però que un escriptor normal, bon escriptor però normal, només podia fer-ho en una societat preparada. Un peix que es mossega la cua. Però el problema també es pot plantejar a la inversa: potser la societat espanyola de l’època només podia esperar llibres com el de Baroja; potser els nostres llibres actuals –ai!– estan íntimament lligats amb la societat en què han sorgit.

23 de març 2005

Una possible definició de morbositat

Els antecedents:

Un article a l’edició d’ahir de El País, signat per Fernando Savater i amb el títol de “Todas las opciones” (traducció desinteressada que ens fa d’Aukera Guztiak).
L’absoluta certesa que allò que hi trobaràs seran arguments construïts sobre la fal·làcia i els a priori; sobre la voluntària confusió de l’opinió pròpia amb la veritat absoluta, i –en conseqüència– de l’opinió contrària amb l’heretgia; sobre la identificació de l’opció política pròpia amb la Llei, i de l’altra amb el Delicte. Que allò que hi trobaràs seran intents fallits d’ironia, i la bilis mal digerida d’algú que s’ha arrogat el paper de jutge i de policia.

I tanmateix, t’hi poses. I el lliges. I la confirmació; massa tard, però.

21 de març 2005

Les 7 diferències

Mapa polític d'Espanya de 1854. (Biblioteca Nacional, Madrid)

Espanya 1854


Una pista:
ESPAÑA INCORPORADA O ASIMILADA. Comprende las once Provincias de la corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado.

18 de març 2005

Las llaves

Cuenta Galeano en una de las narraciones de El Libro de los Abrazos, "Celebración de la Amistad", lo que otro gran contador, Benedetti, le confesó en cierta ocasión:

En los suburbios de La Habana, llaman al amigo mi tierra o mi sangre.
En Caracas, el amigo es mi pana o mi llave: pana, por panadería, la fuente del buen pan para las hambres del alma; y llave por ... - Llave, por llave - me dice Mario Benedetti.
Y me cuenta que cuando vivía en Buenos Aires, en los tiempos del terror, él llevaba cinco llaves ajenas en su llavero: cinco llaves, de cinco casas, de cinco amigos: las llaves que lo salvaron.
Las llaves suponen una especie de conquista de un país, el reto es saber guadar en ellas lo que ellas guardaron en nosotros en el momento en que formaron parte de nuestro bolso o de nuestro bolsillo, de nuestra vida, de nuestro personal país.

17 de març 2005

...i també és reversible

[Variació, sobre una ària de Josep Cobbo]

L’Home pot prescindir de Déu –aquesta possibilitat, de fet, ha estat realitzada històricament. Està per demostrar, però, que Déu puga prescindir de l’Home.

16 de març 2005

Identitat aliena

Déu va marxar al sud fugint de l'home occidental / Déu viu d'amagat, sol i cansat / Sota el recer d'un cel estrellat / No és masculí ni americà / Què us heu pensat? / Déu és animal

Jah porta de la mà un africà creuant l'estret de Gibraltar / Alà reventa el cos d'un palestí a un autobús israelià / És la rebel·lió que encara està per arribar / Déu és vegetal

El cos d'un empresari malparit / Les mans que explota per al seu profit / La corda del torturador que mata de matí i resa de nit / Déu és la sida i la moral que nega la vida / Tothom ven el seu tros de raó / I un tiquet per la salvació

L'abanderat de totes les causes que hom ha inventat / Déu és mineral

Revenja del reprimit / Refugi del místic i de l'acovardit / Déu és la sida i la moral que nega la vida

És la lletra de "Déus", una de les cançons del tercer disc d'Òscar Briz ("Identitat aliena"), presentat en directe a València divendres passat. Un plaer per als sentits i també per a la intel·ligència. I la demostració que massa sovint les coses interessants són les més desconegudes.

15 de març 2005

Substàncies (i II)

Més encara:
pel que fa a la literatura, no fa tants anys que es recomanava prudència i es posava en alerta el lector incaut davant d’un artefacte eminentment mentider i capaç de fer-nos perdre de vista la realitat. I això des de posicions ben diferents, des de les veus més puritanes fins aquelles que veien en la literatura un opositor petitburgés a la revolució, passant per insignes factors de literatura com el propi Marcel Proust.
Podríem seguir amb el cinema, el rock’n’roll, els vídeo-jocs, internet... Quant tardarem a assimilar els nostres monstres actuals, convertir-los en ridículs i després oblidar-los, mentre en creem de nous?
“Mentre la lectura sigui per nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc”.
Ho diu Proust: amén doncs, no?

14 de març 2005

Substàncies (I)

Em sembla que a hores d’ara ningú no posaria en dubte que per a gaudir de la cultura –l’única possible: aquella que anomenen cultura els cultes– cal una formació prèvia. La literatura, la música, la pintura, exigeixen allò que popularment anomenem tenir el gust educat.

El que ja no queda tan clar és si hem pensat en aquesta situació tal com caldria. Una situació si més no curiosa: una inversió consistent a esmerçar una quantitat de temps i de diners en cap cas obviables per crear una addicció de per vida d’unes substàncies cares per definició –des de quan la cultura, l’autèntica, la que mereix aquest nom, ha estat barata?–, l’efecte secundari de les quals hem de reconèixer que no sabem de cert.

Entender

Sin enteder comprendo
Octavio Paz

Pasamos el tiempo intentando entendernos,
dando un sentido a nuestras acciones
ante nosotros, ante los demás (a veces inevitablemente)
y algunos ante un Dios que es su señor.

Pasamos el entendimiento por el tiempo que da sentido a ...
Perdón, el tiempo no da sentido.

Pasamos el sentido por el entendimiento
sin que podamos explicarnos por qué
no lo hemos entendido.

No me entiendo bien, te entiendo bien, ¿me entiendes? Bien.

07 de març 2005

Sutil invasión

Sufrimos, vivimos, creamos y gozamos invasiones sutiles, quizá cada uno de nuestros pensamientos sea una invasión, a alguien, a alguienes y a nosotros mismos.

Nuestra ropa, tu comida, su dulce mirada, un tacto suave, el portazo en la puerta, un grito invade tu armario, mi nevera, sus ojos, unas manos, los oídos, el alma. Algunos pueden llamarlo influencia, otros simplemente lo llamarán invasión sutil, así lo hace Pere Calders. El término puede que suene a eufemismo, del tipo daño colateral o violencia de género, palabras ya relacionadas para siempre con otra invasión ahora menos sutil, aunque con sutilezas empezara.

La invasión sutil más calladamente impuesta, la más conscientemente aceptada, quizá la más peligrosa o la más bella, vivir.