30 setembre 2005

Erudició

...es va concedir als pensadors un ou de porcellana amb l'etiqueta erudició, i se'ls va anar tornant, a poc a poc, ineptes per a la vida activa o per a qualsevol contacte amb la vida en general. La literatura va ser tolerada com a matèria d'estudi. I el seu estudi va ser concebut de tal manera que allunyara l'esperit de l'estudiant de la literatura i el dirigira al no-res.

Ezra Pound


29 setembre 2005

Autors

En el cinema, l’acoloriment per ordinador de pel·lícules clàssiques en blanc i negre o el canvi de format que desfigura la imatge fins a encabir-la en la pantalla de televisió.
En la literatura, ¿l’equivalent deu ser l’adaptació a normes ortogràfiques actuals de textos medievals? ¿La utilització, moltes vegades arbitrària, de signes de puntuació en textos que no en tenien? ¿La inclusió del nom de l’autor o autors en obres que van circular originàriament sense signar de cap manera? ¿Les edicions abreujades i amb reducció del vocabulari a l’espectre limitat d’ús més comú? Ah no!, que això es fa per tal de fomentar la lectura...

28 setembre 2005

Culpa

Només per acaronar l'àmbit de la culpa.
Ets l'autor de la
Divina Comèdia i,
al mateix temps, d'Auschwitz.

Josep Ballester, L'odi

27 setembre 2005

Rècipe

Meritocràcia, doncs; darwinisme literari.

I deixar d’alimentar els ineptes.

26 setembre 2005

Quan no hi ha res a dir

Un autor valencià relativament novell, un poemari publicat com a conseqüència d’un premi amb cert prestigi –més de vint edicions– i una editorial –també valenciana– de la qual segurament pocs gosarien de dubtar. Aquests eren els antecedents del llibre que, per encàrrec, he hagut de patir aquests darrers dies.
I el fet és que podria entendre que l’obra tingués mancances d’una certa consideració, que la joventut o la inexperiència pesés negativament en alguns moments en forma d’ingenuïtat o de fórmules excessivament rebregades, que el conjunt –en definitiva– patís d’alguns –o de molts– caps solts que hauríem d’esperar a veure enllaçats en obres successives. El que no puc suportar de cap de les maneres és haver passat per l’obra sense haver-la sentit ni un sol instant, sense haver-hi notat ni un bri de vida ni d’emoció, sense haver-hi pogut establir cap tipus de comunicació. Haver llegit una obra que tant feia que estigués escrita en català com en arameu –idioma del qual no tinc el gust de saber-ne un borrall. Un fill que ha nascut mort, una mòmia dissecada fa mil·lenis.
Semblava que havia plogut molt dels setanta ençà, però a la vista d’aquest formalisme buit de qualsevol contingut, absurd, construït sobre unes paraules deixades caure sobre la pàgina sense més intenció que adequar-se a un còmput sil·làbic, fa basarda només de pensar si no vivim les condicions socials i culturals idònies per recular-hi.

22 setembre 2005

Un estat d'ànim

Stop this world, let me off / There’s just too many pigs in the same trough / There’s too many buzzards sitting on the fence / Stop this world, it’s not making sense.
Havia agafat el cd un poc a l’atzar, però quan ha sonat la primera cançó, quan he escoltat les primeres paraules de la primera cançó, he sabut que no hi havia una banda sonora més adient.

21 setembre 2005

Fotografia

Per si algú encara tenia dubtes:

Vots a favor: PSOE, PP, CIU, PNB, CC, NBAI i EA.
Abstencions: ERC, BNG, CHA i un diputat d’IU.
Vots en contra: 4 diputats d’IU.

Avui, llegint-ho a la premsa, recordava una entrevista televisada a principis d’estiu amb l’infiltrat valencià en ERC, que prometia una tardor calenta a propòsit de l’estatut. Venedors de fum.

20 setembre 2005

2018

La NASA planifica de tornar a la Lluna el 2018. Els projectes inicials parlen d’enviar-hi quatre astronautes.


I la ciència-ficció no és fer arribar quatre humans a la Lluna, ni la possibilitat d’establir-hi una base permanent. La ciència-ficció de veritat –per a mi, si més no– és fer plans amb tretze anys d’antelació.

19 setembre 2005

Els mots

Diu la notícia que l'editorial Proa ha aprofitat el centenari de J.P. Sartre per tal de reeditar-ne Els mots. Localitze a la prestatgeria l'edició del Club de Butxaca en què l'havia llegit, i hi retrobe aquest fragment subratllat:
No hi ha pares bons, és la norma general; que no en facin retret als homes, sinó al lligam de paternitat, que està podrit. No hi ha res de millor que fer criatures; tenir-ne, en canvi, quina iniquitat! El meu pare, si hagués viscut, s'hauria ajagut damunt meu tan llarg com era i m'hauria esclafat. Per sort, va morir molt jove; enmig dels Enees que porten a l'esquena llurs Anquises, jo passo d'una riba a l'altra, tot sol, i detesto aquests progenitors invisibles que cavalquen tota la vida llurs fills; vaig deixar al meu darrera un mort jove que no tingué temps d'ésser el meu pare i que avui podria ésser el meu fill. Fou un mal o un bé? No ho sé, però subscric de bon grat el veredicte d'un psicoanalista eminent: jo no tinc Sobre-meu.

18 setembre 2005

Punt CAT

A tall d’inventari, cal constatar com a positiva la notícia de l’aprovació del domini .cat, que hem conegut aquests dies.
La nota discordant, però: el dubte de quan se’n faça efectiva l’aplicació, prevista per a finals d’any, d’un domini que, diuen els promotors de la iniciativa, està destinat a les webs en català o relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. Amb els problemes de definició que exhibeixen alguns, potser que ens trobem novament al cap del carrer.
O potser que ara, simplement, el pastís no els resulte tan temptador.

16 setembre 2005

Cuando tengo que cantar espanto

Mural
El fet és que hi ha un 11 de setembre que ningú no sembla recordar, esborrat de l’efemèride històrica per un altre ocorregut al país que tant va contribuir a la seua consecució.

I la ironia, l’amarga ironia, és que avui que hauríem de recordar l’assassinat de Víctor Jara, avui ens hem assabentat que el seu assassí continuarà impune. Definitivament impune.

15 setembre 2005

Ubú

Ubú
Anit, visita a La Nau de Sagunt per veure la versió d’Ubú que han fet Jácara, Bambalina i Paco Bascuñán. Sensació desagradable de monumental presa de pèl. Jácara mai no han estat sants de la meua devoció; la de Bambalina, per contra, sempre m’ha semblat una proposta molt interessant, i no hi ha dubte que han reinventat el teatre de titelles al nostre país; a Paco Bascuñán, de la seua banda, només el coneixia en tant que dissenyador, en particular de la imatge corporativa d’alguna editorial valenciana, em pense.
L’estupor té forma de pregunta: ¿com es pot comptar en una mateixa producció amb la garantia de Bambalina, amb el grup de percussió Amores –que, a més d’haver escrit la música, la interpreten en directe–, amb actors de demostrada solvència com el propi protagonista, Pep Cortés, i amb un pressupost que –sembla bastant evident– envejarien la majoria de les companyies teatrals valencianes? ¿Com es pot comptar amb tot això, deia, i convertir-ho tot en un immens desori sense sentit?
Sense abandonar l’estupor, se m’ocorren dues respostes possibles. Una: la versió que ha escrit Juanluis (sic) Mira no s’aguanta de cap de les maneres, basada en diàlegs suposadament graciosos del mateix estil que hauria escrit qualsevol alumne dels primers cursos de la tan injuriada ESO, a partir de jocs verbals de l’altura d’un al fin y al rabo o d’un vayamos al ano. L’altra: que allò que s’ha pretés amb tot plegat haja estat de fer una metàfora de l’erràtica política cultural dels nostres insignes ubús governants; això és, un gran embolcall amb tot el dispendi de focs d’artifici i colors cridaners, un faraònic i espectacular continent per a un contingut que respon, lletra per lletra, a la paraula més vegades repetida pel actors durant la representació: mierda.

14 setembre 2005

Puresa

La paradoxa històrica, tantes vegades repetida, que converteix –a la llarga– els revolucionaris en conservadors –controladors, carcellers– d’un ordre que ells mateixos encarnen. Aquests dies hi pense sovint, a propòsit d’un centre d’ensenyament privat concret: de proposta arriscada i valenta d’innovació pedagògica, a vigies d’una sèrie de comportaments que s’han anat estrafent amb el temps per quedar reduïts a tics buits de contingut. Quan no a paranoiques fórmules de control i d’alliçonament ideològic dels treballadors.

Una acció d’aquest tipus –una acció revolucionària, vull dir– requereix, en certa forma, un salt al buit, la valentia de fer el pas sense saber on va a recolzar el peu. Per això, segurament, quan s’és conscient d’aquest buit, l’atac esdevé defensa; l’acció, reacció; i s’alcen els murs per tal de mantenir-ne la puresa, fins que el propi tancament ho acaba per podrir.

13 setembre 2005

Bush, Nova Orleans i blocs

Bush a Nova Orleans
Via Divas & Contrabaixos, un bloc portugués que fa algunes setmanes que llegesc amb certa assiduïtat. Aquest, al seu torn, pren la fotografia d'un altre, en aquest cas canadenc, Fatrobot, que la publica acompanyada de la llegenda “photo courtesy TheEmperfect”.

Aprofite, evidentment, per fer una ullada en aquests dos blocs: Fatrobot és especialment freak i irreverent; però també molt útil si vols, per exemple, aprendre a ballar disco. Gràcies a la radioblog que hi té allotjada, mentre llig torne a escoltar, després de molt de temps, “Hanging On The Telephone” (Blondie), “Blue Hotel” (Chris Isaak), “The Mercy Seat” (Nick Cave) o “Surfin’ Bird” (The Trashmen). TheEmperfect, en canvi, es presenta amb aquestes paraules: I'm the bitch your dad warned you about. Ho tindrem en compte

12 setembre 2005

Rodar i crear

Si he de trobar un llibre de la infància que haja recordat intensament en la vida adulta i al qual he tornat moltes vegades, sense dubte és Contes per telèfon, de Gianni Rodari. Ara en rellegesc uns altres sobre la forma de treballar, crear i portar a terme els exercicis de fantasia. M'ha inquietat la lectura de la següent definició del terme CREATIVITAT:

Creativitat és sinònim de pensament divergent, és a dir, capaç de trencar contínuament els esquemes de l'experiència. És creativa una ment que sempre treballa, sempre pregunta, i descobreix problemes on la resta troba respostes satisfactòries; està a gust en les situacions en què altres només intueixen perills; és capaç de judicis autònoms i independents (també respecte al pare, al professor i a la societat); rebutja les codificacions i remanipula objectes i conceptes sense deixar-se inhibir pel conformisme.
Me pregunte si conec cap creador...

... [continue pensant] ... [però de segur que el trobe] ...
... [pel que diu Pere més avall, tampoc ell pot ajudar-me] ...

11 setembre 2005

Un tibio derrame de blanda emoción

En una de les anotacions de La lentitud del mar, Enric Sòria reprodueix unes paraules que hauria escrit Gabriel Ferrater amb motiu de la mort de Carles Riba.
Segons Ferrater, el públic rector de la literatura catalana “la quiere y la mima, pero a condición de que no sea muy auténticamente literatura, de que sea un tibio derrame de blanda emoción de grupo en formas vagas, y no expresión nítida de un modo de ser inventivo. Se soborna al escritor pidiéndole que sea mediocre”.

Gairebé cinquanta anys després de l’escrit de Ferrater, i dotze de l’anotació de Sòria, no sé si cal que ens preguntem si la cosa ha canviat gaire. La tebior i la mediocritat són ja qüestions programàtiques, i aquell que es mou no ix a la foto.

09 setembre 2005

Fragments


Fa uns dies, la notícia de l’inici de les emissions de IB3 (la televisió pública balear), on llegíem, entre altres coses:
També hi ha una important franja de programació infantil, doblada en totes les modalitats de català de les Illes.
I ara aquesta altra al voltant de la commemoració de l’11 de Setembre, que diu:
Entre les activitats programades es destaca la lectura d'un poema de Vicent Andrés Estellés en cinc accents de diferents racons del país.
Per acabar-ho d’aclarir un poc més endavant:
Cinc persones de Girona, Manresa, Tortosa, Lleida i l'Aran llegiran el text d'Estellés, un fragment del Llibre de les Meravelles.
Després, encara tindran la temptació de buscar-hi culpables fora.

08 setembre 2005

Käthe Kollwitz

Käthe Kollwitz
Fixat a la memòria, l’estiu que ara comença d’acabar està vinculat inevitablement amb aquest nom.
A Berlín, hem tingut l’ocasió de veure –de viure– ben de prop l’obra de Käthe Kollwitz (1867-1945), pintora i escultora que va patir de primera mà les dues Grans Guerres del segle XX, on va perdre, respectivament, un fill i un nét. Les seues obres són dures, volgudament dures, directes a l’estómac. Amb la voluntat explícita d’influir en les consciències dels seus contemporanis en dos moments històrics en què devia ser ben difícil creure-hi. A partir d’un dibuix senzill, de línies molt simples, representa sobretot les classes obreres, les fa visibles, en mostra el sofriment. I la mort, molt present en els seus gravats, relacionada ben sovint amb la idea de la maternitat: un dels motius que hi recull amb certa recurrència mostra unides de manera brutal les figures d’una mare, del fill i de la mort.
Cronista dels desafavorits. Antibel·licista activa. I un rostre que transmet fermesa, voluntat, coratge; mostrat –potser com una manera de donar la cara– en nombrosos autoretrats.

05 setembre 2005

Cefalea

Vigila les reverències: acabaran per fer-te malbé les banyes.

03 setembre 2005

Donar fondària a la mirada

Té molta raó Jünger quan diu que la virtut d'un diari és que penja petits llums dins la fosca del passat; altrament, el passat es fa opac molt de pressa. [...] Anem perdent les claus de nosaltres mateixos. A fi de comptes, ens movem en el buit, no hi ha cap altra manera.
Un diari no ho aboleix, això. Però, com a vestigi, té qualitats més poderoses, més il·luminadores, que qualsevol altre document -potser amb excepció d'algunes cartes i certs plans de treball- que ens puguem llegar a nosaltres mateixos. Un diari és un repertori de mapes per a resseguir els camins que hem oblidat perquè ens han fet mentre els féiem.
Cadascú és el millor historiador del seu diari. El coneixement que n'extraiem reactiva la pròpia tradició, la fa tornar matèria viva i útil. La virtut de la llum és donar fondària a la mirada.

Enric Sòria, La lentitud del mar

01 setembre 2005

Bon any

La tradició cristiana que ha marcat el nostre calendari ha fet que el Cap d’Any es celebre l’últim dia de desembre i no l’últim dia del mes d’agost, que és el que sembla que dicta el calendari laboral.

Canviem doncs els lluminosos de Bon Nadal juntament amb els de Rebaixes i posem el de Tornada al Col·le (millor dit Vuelta al Cole) al costat dels de Descomptes en llibres de text, que van des del 5% aparentment permés per la llei, fins al 25% dels grans magatzems.

Canviem el sarau de gent en busca de regals, pel de gent a la recerca dels diferents estris de papereria, roba esportiva i calçat nou per als xiquets.

Diem adéu al nostre color daurat de l’estiu i celebrem la tornada del color a la pell, si no ens el fa canviar veure algunes velles cares agres en el treball o comprovar la buidor de la nostra butxaca.

Jo, per si de cas, vaig a brindar pel proper any i vaig a dir adéu a aquest que, encara que diferesca del calendari, és realment ací on comença.