Fa dos anys que visc a València, els únics dos anys en què puc dir més o menys que conec la ciutat malgrat haver vingut a la “capi” tota la vida, com diríem al meu poble. La gent allí notava que no anaves vestida com et veien normalment, alguna cosa en la mare i en mi deia que marxàvem, segurament al metge, primera cosa que et preguntaven després de donar-te el repàs.
Hui això ja no es fa, allò de mudar-te per anar a la ciutat. A més a més els 35 km que separen València del poble pareixen molt més curts que abans. Encara que he descobert que la distància que els separa veritablement és una altra.
Allà el problema de la llengua no existeix perquè tots parlen castellà des de sempre. No hi ha pintades ofensives al respecte. No han de donar explicacions a l’operadora d’una empresa de la qual ets client per demanar-li la seua ajuda en català, i a la fi, perquè no es senta ofesa i perquè estàs cansat del tema ho deixes córrer, no sense notar una ja coneguda opressió a l’estómac. No noten com cada vegada hi ha menys llibres editats en la llengua materna a les llibreries (de l’últim llibre de Jordi Coca esperaven només cinc exemplars en La Casa del Llibre)...
Qüestionar l’escassesa de fonts d’informació tampoc pareix que siga un problema. La font principal de la majoria dels habitants és Canal Nou, així doncs la majoria creu que la seua “Comunitat” és de les més riques d’Espanya (si no fóra perquè no tenim aigua). Quan arribe a casa i conte com va la ciutat, a vegades no donen crèdit. L’altre dia va comentar el meu germà: “Y menos mal que nos llega el Levante”.
Sóc conscient que no he viscut aquest tipus de pressió mai, però ara la sent molt a prop i molt sovint em dóna vergonya, molta vergonya observar al meu voltant com si també fóra culpable d’alguna cosa. Jo encara em sorprenc d’aquest tipus d’assumptes, el pitjor és saber que cada vegada la gent que ho pateix des de sempre ja ho assumeix.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada