Dos retalls de la premsa d’ahir. Dos fragments, que provenen de dos textos diferents, amb estils i objectius també diferents, però colpidors tots dos:
Per un diari, la pàgina de cultura és tan important com la secció de política; i diria que, pel lector, és encara més important. [...] Jo no sóc un suplement, no sóc unes postres, sóc el plat principal. [...] A mi em llegeixen amb interès. No com les notícies del Parlament, o els telegrames... Jo no faig comentaris divertits. Jo dibuixo el rostre del temps. I aquesta és la tasca d’un gran diari.
Ho escriu Joseph Roth, en una carta a un dels periòdics en què va col·laborar: el Frankfurter Zeitung; i ho recull Aida Segura, en la ressenya crítica a les seues Crónicas berlinesas que ha publicat Editorial Minúscula. La confiança que desprenen aquestes paraules, la vocació de cronista –en el sentit més complet del terme– i la concepció del periodisme cultural que s’hi endevinen resulten, en aquests temps, amargament llunyanes... Justament el contrari d’allò que ocorre amb l’altre fragment, signat per Desclot a la contraportada de l’Avui. Terreny llargament conegut i profusament caminat, malgrat que són pocs que gosen de dir-ho amb les lletres justes:
La vocació centrípeta d’Espanya va nàixer amb els reis catòlics, però va anar prenent força a mesura que l’Estat es modernitzava. És a dir, va començar a fer por ara fa vint anys, que és quan Espanya es va modernitzar en part. Com més moderna és Espanya, la seva capacitat centrípeta és més letal. Enhorabona. Abans hi posaven la força; ara hi posen els diners, la influència i el prestigi. Contra la força, els catalans han anat fent i els valencians i els mallorquins estan a punt de dissoldre’s. Contra la influència i els diners, potser es dissoldran tots.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada