Valències

Enguany més que mai, durant més temps que cap altre estiu, la ciutat fa aspecte d’entelèquia. Com cada any, només cal perdre-la de vista unes setmanes per tornar-la a mirar als ulls amb estupefacció i pensar en allò que un dia havia estat aquesta ciutat, en allò que encara avui podria ser, i sentir-hi alguna cosa pareguda a la vergonya. Enguany, però –potser per aquesta calor insuportable que no acaba de marxar– aquesta sensació periòdica, estacional, és més present: immobilitat, decorats de cartó pedra, espectacles de parc temàtic, un simulacre de ciutat que viu complaguda de no ser gaire més que això, amb l’aspecte constant d’estar a punt de deixar d’existir, de volatilitzar-se com un miratge.