Una mancança habitual del cinema, de la literatura, i d’altres expressions artístiques que pretenen de construir un relat de ficció: la indefinició dels personatges. Per increïbles, per plans, o per màscares preocupades únicament de representar –immòbils– un rol prèviament assignat. Si mai no deixem de veure’ls com a personatges, si no som capaços de creure’n la condició de persones dins del món de ficció en què viuen, tota la construcció posterior se’n ressent inevitablement.
L’opera prima de Félix Viscarret té en aquest aspecte un dels indubtables punts forts. Perquè els personatges de Bajo las estrellas són perfectament recognoscibles. Maltractats per la vida, desarrelats, confusos, fracassats. Un sabor, el del fracàs, en què coincideix el que va escapar del poble –una Lizarra que es mostra grisa i provinciana– per triomfar com a músic a Madrid sense aconseguir-ho, i els que s’hi van quedar i assumiren una vida perfectament preestablerta i codificada.
A més de la construcció de personatges, però, en Bajo las estrellas sorprén la naturalitat amb què es combinen la comèdia –amb tocs d’humor negre– i el drama en la narració. Un relat que agafa com a eix central el personatge d’un mediocre trompetista, esdevingut en una curiosa espècie de Lebowski navarrés.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada