Així doncs, ni la ciència ficció pot inventar una nova mentalitat ni la novel·la històrica recrear-ne una d’antiga. Dues limitacions que en realitat són una de sola, que s’originen en una mateixa mancança prèvia: l’autor no pot defugir les fronteres de la seua mentalitat; i, doncs, de la seua realitat. Un fil que no caldrà estirar molt per trobar-nos amb conseqüències diverses d’una mateixa tara. Per exemple, aquesta que referia Fuster en l’entrada “Novel·la” del seu Diccionari per a ociosos:
El defecte d’adultitzar els personatges sovinteja en els novel·listes de qualsevol època i de qualsevol lloc. Els adolescents, i sobretot els infants, que van i vénen per les obres d’imaginació, solen pecar d’adults, de massa adults en les seves paraules i en els seus gestos. El novel·lista els confereix pensaments i aventures que el lector, en la seva experiència personal –jutjant des de la seva experiència personal–, no gosa reconèixer com a normals en aquelles etapes de la vida. Una de les causes d’aquest desfocament, la més palesa, seria, en el fons, el mateix fet de ser l’escriptor un adult, propens, per tant, a crear els seus personatges com una segregació personal, com una rèplica alliberadora: a imatge i semblança seva.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada