Hüzün

A Istanbul, Orhan Pamuk dedica tot un capítol a reflexionar sobre aquest terme, que vindria a significar –a partir de la traducció castellana– amargor. Hüzün seria, d’acord amb l’autor turc, un tret considerat inherent, consubstancial a l’essència dels turcs; que no seria una conseqüència –per exemple, de la decadència d’un imperi, visible a tots els racons de l’antiga Constantinoble– sinó una causa; no un mal sobrevingut, sinó una opció triada lliurement; no el símptoma d’una malaltia que cal guarir, sinó una característica que ha de ser exhibida amb orgull:

l’orgull i fins i tot l’ostentosa presumpció en la forma de viure l’amargor d’Istanbul.

Reduït a la formulació més simple: ser pobre no només no és una situació a superar, sinó una carta de presentació, una manera de ser.

Pamuk hi relaciona aquesta hüzün amb la tristesse segons com la fa servir Claude Lévi-Strauss a Tristes Tropiques. Perquè, malgrat la diferència entre Istanbul i les ciutats del tròpic, ambdós conceptes serveixen per referir-se

no a alguna cosa que afecta com una malaltia a un únic individu, sinó a una cultura, a un entorn i a un sentiment en què viuen immerses milions de persones.

La noció ens resulta ben familiar, i molt més propera que no els tròpics. Què és si no la saudade dels portuguesos –caricaturitzada magistralment a L’any de la mort de Ricardo Reis–? O què són, a casa nostra, el pensat-i-fet o el famós meninfotisme?