Les témoins no és un documental, però funciona en clau de crònica. La crònica de l’eclosió social de la SIDA a mitjans dels anys vuitanta, de la difusió pública dels estralls de la malaltia pels mitjans de comunicació, de l’increment dels contagis i de les primeres morts. La crònica, també, del final d’una època –Els dies feliços, com són titllats al film– de llibertat sexual. Techiné ho fa en clau metonímica: explicant una part pel tot, contant una història concreta en compte de pretendre explicar tota la Història. I, d’aquesta manera, en la distància curta, el director torna a demostrar la destresa en la narració dels sentiments, de les ambigüitats, de les derives i dels aprenentatges traumàtics que guien les nostres relacions amb els altres i amb la vida.
L’homosexualitat, les relacions de parella, la paternitat/maternitat, el pas del temps i la urgència vital, les relacions iniciàtiques, fins i tot la literatura, són alguns dels temes que s’entrecreuen en un relat que recull un fragment aïllat –descontextualitzat d’un abans i d’un després– de les vides de quatre personatges construïts amb material plenament humà. Un Techiné en estat pur, que recorda en alguns moments el de la genial Les roseaux sauvages.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada