El sentit d’un remake –cas de tenir-ne algun– sembla passar per dues opcions possibles: actualitzar una història, transportant allò que té d’essencial a una altra època –normalment, tot i que no sempre, la del moment en què es realitza aquest remake–; o bé, adaptar un argument a una cultura –o siga, a un mercat– que hipotèticament no seria capaç d’accedir-hi en la versió original. Una opció, aquesta darrera, que en un percentatge ben alt de casos es tradueix en l’esquema: pel·lícula europea (o asiàtica) que es refà en anglés, amb actors anglosaxons, mantenint-ne allò de més superficial i buidant-la de contingut, per promoure-la, principalment, al mercat nord-americà. Un tipus de producte que, salvant alguna honrosa excepció, acostuma a resultar un nyap impossible d’empassar-se.
Per això vaig arrufar el nas fa uns dies quan, en buscar la fitxa de Haneke a l’arxiu IMDb per enllaçar-la a la nota sobre Funny Games, hi vaig descobrir que en breu se n’estrenarà una nova versió. Perquè, tot i que n’hi ha algun cas, no és massa comú que siga el mateix director de la primera pel·lícula qui s’encarregue de refer-la; i perquè tot just ara fa deu anys escassos de l’estrena de l’original. Però Haneke ha dit en alguna entrevista que potser l’efecte que volia provocar amb Funny Games havia estat desactivat per la pròpia evolució del tema que hi tractava, i des d’aquest punt de vista podia tenir sentit una operació que em costava de creure que consistís únicament a fer un producte per al mercat EUA.
No hi havia tornat a pensar –ni tampoc no tenia cap interés a veure la pel·lícula– fins que aquests dies m’he trobat amb el tràiler: dos minuts i escaig dedicats en exclusiva a demostrar que Funny Games 2007 és una fotocòpia exacta –en tots els aspectes– de Funny Games 1997; una repetició literal punt per punt, en què només canvien els actors i l’idioma. Sabent de les maneres de fer del director austríac, la cosa comença a ser inquietant...
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada