Avui plou. De fet, la previsió meteorològica parla de pluges molt fortes –fins i tot perillosament fortes– per a tot el cap de setmana. O siga, que repetim el guió de divendres passat; però, també el de cada any per aquesta època: pluja violenta, i alguna que altra desgràcia associada.
Per això, no reconec el meu país en aquest país de Josep Pla. I no per allò de polsós i saharià, que em resulta molt familiar, sinó pel que fa justament al tema de la pluja:
En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i saharià ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.
Josep Pla, El quadern gris
La pluja del meu país, al contrari de la de Pla, és com la d’aquella coneguda cançó de Raimon. I, potser, algú deu estar temptat de considerar-ho una prova literària del canvi climàtic.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada