Interrogà Sabius, rei de Líbia, a son pare Coridon, savi e famós príncep, en la mort quins hòmens posaria en regiment de les sues ciutats. E diu la Història oriental que entre les altres moltes bones doctrines que li donà en esta matèria foren les següents.
La primera si fo que jamés no hi posàs negú qui s’ho procuràs ne qui volenter ho presés. E açò per tal car aquell qui s’ho procura no hi és per amor de la comunitat, mas per son profit propi (...) Com pots pensar que sia lleial a la comunitat aquell qui vol ésser en ofici de la comunitat per tal que per lo dit ofici se faça falsament ric hom?, car aquell no es pot fer ric hom sinó defraudant la comunitat e faent deslleialtat a son ofici (...)
Dix aquest Coridon: “Veges, fill, com és lo món encegat, car los hòmens se pensen que furtar a la comunitat no sia tan gran pecat com furtar a alcun en especial. E açò fan dues coses. La primera si és la mala costuma qui és entre els regents la comunitat, car tots se són girats axí a furtar que la un no n’ha vergonya de l’altre, ans se reputa cascú a gran saviesa que sàpia que ell se millor dels béns de la comunitat.
La segona cosa qui els tol la vergonya de furtar a la comunitat si és la manera de robar, car no li posen nom furtar, mas satisfacció necessària als treballants per la comunitat e cascú ha ja son alcavot o la un ho és de l’altre. E proposaran entre si mateixs dient que aital d’ells mateixs ha molt treballat per la ciutat e és-ne estat mal pagat e tots ja entenen què vol dir aquell e de present respondran que ver se diu aquell e assignar-li-han qualque bon bocí pensant que semblant se farà aquell així mateix per ells.”
Francesc Eiximenis, Lo Dotzé.
Ha sigut imprescindible, després de llegir aquest fragment d’Eiximenis, anar al llibre Perché leggere i classici, d’Italo Calvino, i recuperar els següents dos motius de lectura (en traducció improvisada):
13. És clàssic allò que tendeix a relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però al mateix temps no pot prescindir d’aquest soroll de fons.
14. És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l’actualitat més incompatible s’imposa.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada