Paradisos

Tot i que no som massa assidus del DVD –segurament, en la mateixa mesura que sí que ho som de les sales de cinema– aquests dies són de peatge quasi obligatori en aquest sentit. I no com a substitut de res, si no com una manera interessant de revisar pel·lícules que, exceptuant una eventual programació a la filmoteca, serien difícils de veure en pantalla gran ara com ara. Per exemple, dues joies indiscutibles: Aguirre, la còlera de Déu (Werner Herzog, 1972) i Wonderland (Michael Winterbottom, 1999).

D’una banda, Aguirre... és, sobretot, una radiografia de l’ànima humana. Ambientada en la conquesta d’Amèrica, i en concret en l’expedició que buscava El Dorado sota les ordres de Pizarro, i amb l’immens Klaus Kinski interpretant Lope de Aguirre com a element central i inevitable de la narració. La utopia, i el fracàs de mai no assolir-la, com a motor de la crueltat, l’explotació i la devastació d’aquelles terres i dels seus habitants; i la mirada perduda, ambigua, de Kinski com el millor retrat de la desmesurada ambició humana, de la paranoia, de la megalomania –quina proporció del propi Kinski hi ha en aquest Aguirre? És sorprenent l’ús que hi fa Herzog del riu, el decorat present des de la primera fins a la darrera escena de la pel·lícula, que acaba per esdevenir un personatge més i amb evolució pròpia: de mostrar-se com a camí cap al somni, a constituir-se en braç executor d’aquella utopia i tomba dels invasors. Com també admira la facilitat amb què s’hi combina el realisme, l’aspecte documental fins i tot, amb un to innegablement oníric, hipnòtic, dement.

Sota l’evident ironia d’un títol com Wonderland, d’una altra banda, s’amaga un dels relats més sincers que ha produït el cinema sobre les malalties de la societat contemporània. Un drama social construït sobre un entramat de relacions humanes –el protagonisme hi és molt coral– que té com a centre les vides de tres germanes en el Londres del canvi de segle. Drama social que, tot i que ha estat comparat amb algunes propostes de Ken Loach o de Mike Leigh, ens arriba filtrat per la personalíssima visió de Winterbottom, que hi imposa una narració molt més híbrida que la d’aquests dos directors: que conjuga la solitud, la incomunicació, el fracàs o la desorientació, amb un cert to èpic –la música de Nyman hi ajuda, en aquest sentit– i amb l’esperança, malgrat tot, com a presència innegable. I amb una ambigua serenor en la manera com els personatges assumeixen aparentment les respectives dissorts. Esperança i ambigüitat, per exemple, en el naixement –en una de les últimes escenes de la pel·lícula– d’una Alícia que haurà de viure en aquesta Terra de Meravelles.