Feres

Una de les entrades d‘El vaixell de Genseric es fa ressò d’un Ferran Torrent que –en el moment de redactar-se la nota– acaba de quedar finalista del premi Planeta. Bé, en realitat, allò que s’hi comenta és –evidentment– el fet que Torrent s’haja presentat a un premi de literatura castellana, que haja escrit una novel·la en aquesta llengua. I, en essència, l’autor hi justifica aquesta opció, amb l’argument de l’estretor de literatures com la catalana, del

caràcter subsidiari d’aquestes literatures. Només l’escriptor militant pot malviure amb elles. Els tiratges dels llibres són descoratjadors, el nombre de lectors irrisori, trista la recepció de l’obra per la societat, ferotge la mirada de la crítica indígena.

La llista de greuges té una part innegable de raó, però no sembla completa. I, sobretot, crida l’atenció –i molt– aquella darrera referència a la crítica indígena. Perquè es tracta d’un àmbit en què abunda la masturbació recíproca entre amics –un dels indiscutibles esports nacionals, tot i que no exclusiu–, i perquè la llista oblida l’altíssim percentatge de llibres perfectament obviables que, malgrat tot, passen el filtre de tanta ferocitat crítica...