31 de desembre 2007

Decadents, resistents, col·laboradors

Un dels llibres que revise aquests dies és Història d’un desig insatisfet, de Joan Enric Pellicer, a propòsit de l’ensenyament del valencià en el període que va de 1707 a 1939. Més que no la d’un desig insatisfet, la història que s’hi documenta profusament és la d’un procés de substitució lingüística perfectament programat i executat de manera legal. I, tot i que l’obra de Pellicer se circumscriu a l’àmbit escolar, potser no trobaríem un exemple més adient d’una part que puga representar què devia ser aquell tot. Perquè es tractava, ni més ni menys, que d’aconseguir que a totes les escoles d’Espanya s’ensenyés –obligatòriament i exclusivament– el castellà.

Una de les qüestions que no haurien de passar desapercebudes d’aquest estudi –tot i que tampoc no tenim gaire confiança en aquest sentit– és el punt de vista amb què enfoca el nom d’alguns il·lustres erudits valencians. Autors que el particular revisionisme –si se’ns permet el mot– del període de la Decadència que hem patit els darrers anys –cal justificar investigacions; i cal justificar, sobretot, l’existència de determinades assignatures a Filologia– ha convertit en poc menys que herois solitaris i resistents d’una època hostil; i que ací apareixen –ens sembla– delimitats d’una manera més rigorosa, menys procliu a l’èpica. Ens referim, en particular, als iniciadors de la lexicografia a casa nostra, als autors d’obres que situaven costat amb costat castellà i valencià, en una època –l’anterior a la Renaixença, sobretot– en què fóra difícil trobar res de més agosarat.

La informació no és nova. De fet, Pellicer cita, entre altres, un article d’Emili Casanova de 1990, en què afirma que la lexicografia valenciana des de C. Ros a J. Escrig naix amb la finalitat de dotar d’instruments d’ensenyament del castellà, llengua de cultura, de progrés i llengua nacional. Fins i tot, es pot parlar d’una certa contradicció, en presentar alguns d’aquests autors en un capítol titulat, significativament, “La resistència”. Però, així i tot, s’hi trenca amb un cert corrent que ha estat, si no l’hegemònic, sí el més sorollós els darrers anys.

En definitiva, no és difícil arribar a la conclusió que, si alguna cosa diferencia aquests autors dels seus coetanis, és potser una concepció pedagògica més moderna, però no la meta; una concepció que inclou la consciència que, perquè un infant aprenga una llengua altra, no hi ha millor manera –ni més eficient– que partir d’aquella que ja sap de manera natural. I, en conseqüència, la presència del valencià en aquestes obres té una clara funció propedèutica: servir d’ajuda a l’aprenentatge del castellà. L’objectiu final, doncs, no només és el mateix; més encara, s’hi aporta un instrument més eficaç d’assolir-lo.

28 de desembre 2007

Motle

Potser, no existeix un altre mitjà d’educar el poble. Almenys, no ho crec. Mentrestant, seria de gran ajuda descriure si més no correctament les coses, dir-les pel seu nom. Idealment, allò que s’hauria de comunicar i repetir a qualsevol xiquet al llarg de la vida estudiantil, és alguna cosa així:

“Esteu sent adoctrinats. Encara no hem trobat un sistema educatiu que no siga d’adoctrinament. Ho sentim molt, però és la millor cosa que podem fer. El que ací se us està ensenyant és una amalgama dels prejudicis en curs i les seleccions d’aquesta cultura en particular. La més lleugera ullada a la història us farà veure com de transitoris poden ser. Us eduquen persones que han sigut capaces d’habituar-se a un règim de pensament ja formulat pels seus predecessors. Es tracta d’un sistema d’autoperpetuació. Aquells de vosaltres que siguen més forts i individualistes que la resta, els animarem perquè se’n vagen i troben mitjans d’educació per si mateixos, perquè eduquen el propi judici. Els que es queden han de recordar, sempre i constantment, que estan sent modelats i ajustats per encaixar en les necessitats particulars i estretes d’aquesta societat concreta.”

Doris Lessing, “Prefaci” a El quadern daurat

26 de desembre 2007

Paradisos

Tot i que no som massa assidus del DVD –segurament, en la mateixa mesura que sí que ho som de les sales de cinema– aquests dies són de peatge quasi obligatori en aquest sentit. I no com a substitut de res, si no com una manera interessant de revisar pel·lícules que, exceptuant una eventual programació a la filmoteca, serien difícils de veure en pantalla gran ara com ara. Per exemple, dues joies indiscutibles: Aguirre, la còlera de Déu (Werner Herzog, 1972) i Wonderland (Michael Winterbottom, 1999).

D’una banda, Aguirre... és, sobretot, una radiografia de l’ànima humana. Ambientada en la conquesta d’Amèrica, i en concret en l’expedició que buscava El Dorado sota les ordres de Pizarro, i amb l’immens Klaus Kinski interpretant Lope de Aguirre com a element central i inevitable de la narració. La utopia, i el fracàs de mai no assolir-la, com a motor de la crueltat, l’explotació i la devastació d’aquelles terres i dels seus habitants; i la mirada perduda, ambigua, de Kinski com el millor retrat de la desmesurada ambició humana, de la paranoia, de la megalomania –quina proporció del propi Kinski hi ha en aquest Aguirre? És sorprenent l’ús que hi fa Herzog del riu, el decorat present des de la primera fins a la darrera escena de la pel·lícula, que acaba per esdevenir un personatge més i amb evolució pròpia: de mostrar-se com a camí cap al somni, a constituir-se en braç executor d’aquella utopia i tomba dels invasors. Com també admira la facilitat amb què s’hi combina el realisme, l’aspecte documental fins i tot, amb un to innegablement oníric, hipnòtic, dement.

Sota l’evident ironia d’un títol com Wonderland, d’una altra banda, s’amaga un dels relats més sincers que ha produït el cinema sobre les malalties de la societat contemporània. Un drama social construït sobre un entramat de relacions humanes –el protagonisme hi és molt coral– que té com a centre les vides de tres germanes en el Londres del canvi de segle. Drama social que, tot i que ha estat comparat amb algunes propostes de Ken Loach o de Mike Leigh, ens arriba filtrat per la personalíssima visió de Winterbottom, que hi imposa una narració molt més híbrida que la d’aquests dos directors: que conjuga la solitud, la incomunicació, el fracàs o la desorientació, amb un cert to èpic –la música de Nyman hi ajuda, en aquest sentit– i amb l’esperança, malgrat tot, com a presència innegable. I amb una ambigua serenor en la manera com els personatges assumeixen aparentment les respectives dissorts. Esperança i ambigüitat, per exemple, en el naixement –en una de les últimes escenes de la pel·lícula– d’una Alícia que haurà de viure en aquesta Terra de Meravelles.

24 de desembre 2007

I no hi ha per a menys

[...]
Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos           arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit, Nadal

21 de desembre 2007

Un desembrista

Desembre és una llista interminable de propostes a les quals dir que no. Una llista indefectiblement més llarga, cada any, tot i que també cada any semble que ja no hi haurà manera de superar-la. Política de fets consumats: l’estultícia, la barroeria, la coentor, el balafiament, la impostura i fins i tot el xantatge sentimental elevats a categoria de tradició, de la nit al matí, per obra i gràcia de les lleis del mercat, dels mitjans de comunicació o de la força del corrent –o del ramat!

Compre llibres per reforçar la trinxera d’aquests dies en què, segurament, podré dedicar més temps a la lectura: Diari d’un setembrista, de Jordi Llavina; Flors a casa, de Maria Josep Escrivà; i El pensament filosòfic a l’Edat Mitjana, de Kurt Flasch. Bé, aquest últim, en realitat, de moment només una comanda, perquè és introbable a tot València. No esperava menys de les llibreries de la meua ciutat...

Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa.

Wisława Szymborska

20 de desembre 2007

Apunt (9)

Esmerçar tanta energia en la conjuntura. Descurar tan sovint l’estructura.

11 de desembre 2007

Funesta

Dile al Capitán Ironía
que deje de perdonar tantas vidas
que yo prefiero morir...

Standstill, La Risa Funesta

09 de desembre 2007

Feres

Una de les entrades d‘El vaixell de Genseric es fa ressò d’un Ferran Torrent que –en el moment de redactar-se la nota– acaba de quedar finalista del premi Planeta. Bé, en realitat, allò que s’hi comenta és –evidentment– el fet que Torrent s’haja presentat a un premi de literatura castellana, que haja escrit una novel·la en aquesta llengua. I, en essència, l’autor hi justifica aquesta opció, amb l’argument de l’estretor de literatures com la catalana, del

caràcter subsidiari d’aquestes literatures. Només l’escriptor militant pot malviure amb elles. Els tiratges dels llibres són descoratjadors, el nombre de lectors irrisori, trista la recepció de l’obra per la societat, ferotge la mirada de la crítica indígena.

La llista de greuges té una part innegable de raó, però no sembla completa. I, sobretot, crida l’atenció –i molt– aquella darrera referència a la crítica indígena. Perquè es tracta d’un àmbit en què abunda la masturbació recíproca entre amics –un dels indiscutibles esports nacionals, tot i que no exclusiu–, i perquè la llista oblida l’altíssim percentatge de llibres perfectament obviables que, malgrat tot, passen el filtre de tanta ferocitat crítica...

06 de desembre 2007

Els honoraris dels regidors

Interrogà Sabius, rei de Líbia, a son pare Coridon, savi e famós príncep, en la mort quins hòmens posaria en regiment de les sues ciutats. E diu la Història oriental que entre les altres moltes bones doctrines que li donà en esta matèria foren les següents.

La primera si fo que jamés no hi posàs negú qui s’ho procuràs ne qui volenter ho presés. E açò per tal car aquell qui s’ho procura no hi és per amor de la comunitat, mas per son profit propi (...) Com pots pensar que sia lleial a la comunitat aquell qui vol ésser en ofici de la comunitat per tal que per lo dit ofici se faça falsament ric hom?, car aquell no es pot fer ric hom sinó defraudant la comunitat e faent deslleialtat a son ofici (...)

Dix aquest Coridon: “Veges, fill, com és lo món encegat, car los hòmens se pensen que furtar a la comunitat no sia tan gran pecat com furtar a alcun en especial. E açò fan dues coses. La primera si és la mala costuma qui és entre els regents la comunitat, car tots se són girats axí a furtar que la un no n’ha vergonya de l’altre, ans se reputa cascú a gran saviesa que sàpia que ell se millor dels béns de la comunitat.

La segona cosa qui els tol la vergonya de furtar a la comunitat si és la manera de robar, car no li posen nom furtar, mas satisfacció necessària als treballants per la comunitat e cascú ha ja son alcavot o la un ho és de l’altre. E proposaran entre si mateixs dient que aital d’ells mateixs ha molt treballat per la ciutat e és-ne estat mal pagat e tots ja entenen què vol dir aquell e de present respondran que ver se diu aquell e assignar-li-han qualque bon bocí pensant que semblant se farà aquell així mateix per ells.”

Francesc Eiximenis, Lo Dotzé.

Ha sigut imprescindible, després de llegir aquest fragment d’Eiximenis, anar al llibre Perché leggere i classici, d’Italo Calvino, i recuperar els següents dos motius de lectura (en traducció improvisada):

13. És clàssic allò que tendeix a relegar l’actualitat a la categoria de soroll de fons, però al mateix temps no pot prescindir d’aquest soroll de fons.

14. És clàssic allò que persisteix com a soroll de fons fins i tot allà on l’actualitat més incompatible s’imposa.

04 de desembre 2007

Cretins (i II)

Siga quina siga, en qualsevol cas, la causa d’aquesta dualitat tan marcada, és realment suggeridor pensar que el Monzó que ens espera els propers anys és el d’aquests set contes més extensos que conformen la primera part de Mil cretins. Uns textos que ens mostren un autor que sembla evolucionar temàticament al ritme que li marca el pas dels anys, el pas de la vida i el canvi de paisatge i d’interessos al seu voltant. La vinculació de la maduresa creativa a la maduresa vital, que hi comporta la presència recurrent de la vellesa i de la mort, la degradació física, les malalties terminals, els geriàtrics com a paisatges de fons, la caducitat de les relacions personals: tristesa, en definitiva, i un color bastant més gris que en obres anteriors. Hi ha també l’humor, sí, com un contrapunt necessari i complementari: però és un humor d’aquells en què el somriure acaba per quedar glaçat a la cara.

Tanmateix, el fet –estrany a l’obra anterior de l’autor– que el recull es trobe dividit en dues parts no deixa de ser simptomàtic; i, lluny d’exercir una funció merament decorativa, es correspon amb un tall bastant rotund, que el lector nota ben aviat. Especialment després d’una primera part com l’esmentada: la segona –tant per la forma com pel contingut– sap a poc, com un trencaclosques fet d’una dotzena de fragments minúsculs i impossibles de combinar, que abandona aquell nucli temàtic per obrir-ne tot un ventall a penes si apuntats. Amb algunes peces que formalment funcionen com autèntics mecanismes de rellotgeria, però que tornen a referir-se a l’anècdota en compte de fer-ho a la categoria.

03 de desembre 2007

Cretins (I)

Vam llegir els primers reculls de relats de Quim Monzó a mesura que es van publicar, i l’admiració incondicional de l’inici va anar transmutant-se –sobretot a partir d’El perquè de tot plegat– en un altre sentiment més difícil de delimitar. Una sensació contradictòria, que voldria explicar com, a mesura que l’autor barceloní depurava de manera evident la tècnica com a contista, s’allunyava dels nostres interessos lectors. A major perfecció formal –podríem dir-ne– major fredor i, en conseqüència, menor capacitat d’emoció, de contacte sentimental amb aquells personatges i les seues anècdotes vitals.

imatge

Mil cretins en torna a ser una mostra, delimitada –però– d’una manera molt precisa en les dues parts en què l’autor ha dividit aquest nou recull de contes. Una primera part simplement genial, la plasmació literària del que s’intueix una evolució personal –vital– lògica; amb uns textos que opten molt més pels sentiments en detriment de la ironia, amb un to en què la malenconia ben sovint s’iguala amb l’humor. I una segona més discreta, des del nostre punt de vista: excessivament fragmentària i anecdòtica, de textos molt breus, amb més distància respecte de les situacions objecte de la seua mirada, amb menys implicació, tot i que formalment impecable.

El conjunt ens mostra el Monzó de sempre, capaç de la dissecció social més precisa, el que narra l’ambigüitat i la desorientació, el de l’humor negre. El Monzó, en definitiva, que retrata la vida i les seues contingències, amb la prosa afilada d’algú que en domina els recursos i amb la mirada incisiva del fotògraf expert. Però també el Monzó que n’obté, de tot plegat, una col·lecció d’imatges sovint gèlides. Potser és que la vida és això, i l’autor no vol trair-ne el sabor amarg en aquests contes; però és justament aquest minimalisme algunes vegades asèptic i altres anecdòtic que mostren alguns dels seus contes –ací, concentrats en la segona part del llibre– allò que els dota d’una certa lleugeresa.