Guies didàctiques

Fa uns dies, em demanen opinió sobre les “Propostes didàctiques” que s’inclouen en molts llibres adreçats al públic infantil i juvenil, per reproduir-ne alguna en un article sobre el tema que s’havia de publicar en premsa. I, a tall de resposta, hi envie aquest enfilall de notes inconnexes:

Mentre que els estudis introductoris –si estan ben plantejats– o altres paratextos com les notes a peu de pàgina poden ser sovint determinants per garantir l’accés a l’obra per a una majoria de lectors –contextualitzant-la, aclarint qüestions que es perden en la traducció, etc.– les guies didàctiques tenen una funció a posteriori. I és treure un suposat profit de la lectura. Un profit, clar, més enllà de la pròpia lectura, de la literatura o del gaudi que aquesta puga proporcionar al lector. Un profit que puga mesurar-se, comptabilitzar-se, avaluar-se –sobretot– i que deixe una petja evident en un paper.

No ens cansem de repetir que volem fer lectors, especialment entre la gent jove; i en canvi els enviem el missatge que una obra literària no és prou per ella mateixa. Que no és suficient el plaer gratuït de llegir-la, sinó que és l’excusa d’un treball posterior.

Si la literatura és didàctica –que ho és, sense dubte– ho és per se: no li cal cap extra.

Moltes guies didàctiques no es fan pensant en un lector autònom; és més, sovint ni tan sols en un lector: es fan pensant en el professor, en l’opció d’assegurar-se, per la via de simplificar-li el treball, l’entrada als centres educatius.

Hi ha coses fetes de bona fe i altres fetes amb un (legítim) interés comercial al darrere. Però que siga legítim no vol dir que siga l’única manera possible ni, per descomptat, que siga la més adient. Ens resistiríem a llegir un llibre si després ens obligaren a fer tota una tirallonga d’activitats a propòsit d’allò llegit; i si no ens hi poguéssem resistir, ho llegiríem pensant en qualsevol cosa menys en el plaer que ens pogués proporcionar. Si nosaltres no ho faríem de grat, per què pensem que un adolescent sí que ho hauria de fer?

Una cosa és el llibre i una altra la literatura. I també són dues coses diferents fer lectors de literatura i fer consumidors de llibres. En qualsevol àmbit del mercat del llibre es publica massa, però en la literatura que es fa explícitament per a joves la cosa és excessiva. Això significa que la tendència a tractar el llibre com un producte hi és més present. I el llibre –en tant que producte– pot contenir literatura o no; però el que no pot deixar de contenir –sembla– és l’aprofitament didàctic de la cosa.

No és negatiu que la literatura supose un esforç; al contrari. En aquest àmbit, com en tants altres, es comet massa sovint l’error de donar les coses fetes, el menjar mastegat, als adolescents. I un dels al·licients de la literatura –com de tantes altres coses– és anar superant els obstacles que et planteja. ¿O potser aquests lectors ja no han de saber què vol dir que una obra els vaja descobrint noves cares a cada nova lectura que n’han fet, perquè ja ho hauran descobert tot –és un dir– a la primera?

La relació entre llibres per a joves i l’escola no acaba, de tota manera, amb les guies didàctiques. Sovint, alguns s’han cregut tant allò que la literatura per a segons quines edats ha de contenir obligatòriament un ensenyament explícit que fins i tot fabriquen llibres com qui fabrica medicaments; llibres que són com envasos de valors. Així, com si fos una vitamina determinada, el docent pot prescriure un llibre en funció de quins valors vol que treballen els seus alumnes. I les editorials (algunes editorials) fan explícit quins valors treballa el llibre en un lloc ben visible de la coberta o de la contracoberta.