Rebaixes

Passem ahir la vesprada a la Fira del Llibre, i la visita em torna a suscitar les mateixes sensacions contradictòries de cada any.

M’ho sé de memòria: el fet té molt de personal, de la manera com visc certes coses, de com em relacione amb l’entorn i sobretot amb la literatura. En resum: evite tot allò que es fa a toc de xiulet, en ramat i perquè ho diu una data al calendari. Però em sembla que també hi ha una part més general, que es pot extrapolar a més individus, a més lectors. Perquè cada dia, durant tots i cadascun dels dies, la literatura m’ocupa –d’una o d’una altra manera– unes quantes hores. I això no és fer bandera de res, perquè ningú no fa bandera d’un fet quotidià: al contrari, justament n’evita les paraules grandiloqüents, l’hagiografia i els altars plens de ciris.

La qüestió és que passe cada any per la Fira. Me n’agrada el que té de ritual, remenar llibres, observar els diversos rols en acció, i viure la falsa impressió que, per uns dies –i potser com a vacuna per a la resta de l’any– els meus conciutadans s’interessen pel llibre (la literatura ja és una altra cosa). Però també cada any n’isc amb les mans buides.

No hi ha marge per a la sorpresa, la selecció de títols és curta, parcial, previsible i repetitiva; poca literatura i molt de màrqueting, i un percentatge d’oferta en català quasi testimonial. En aquestes condicions, són ben poques –per no dir-ne nul·les– les possibilitats que una persona que visita assíduament llibreries trobe res que l’interesse i que no haja adquirit ja prèviament. ¿Quin hauria de ser l’avantatge de la Fira per a aquest lector, que ha de guanyar-se el dret a fullejar llibres a colzades entre un inopinat eixam de farsants, i sense poder comptar amb la relació amb els llibreters, reconvertits per uns dies en venedors? No se me n’ocorre cap que la llibreria no puga millorar, i de molt.