Sanchis

M’hagués agradat haver fet ahir alguna anotació sobre Sanchis Guarner, quan feia vint-i-cinc anys de la seua mort, però no va haver temps. En qualsevol cas, no volia deixar passar l’ocasió de reivindicar un nom que, de ben segur, no ha tingut tanta fortuna com el d’altres contemporanis seus com Fuster o Estellés, però sense dubte ha estat la tercera –i ineludible– cara d’un tríptic que explica bona part d’allò que els valencians som en l’actualitat. O, més aviat, del fet que els valencians encara siguem alguna cosa.

Ara, quan fins i tot l’AVL s’ha llançat a fer-li homenatges (!) alguns han escrit que Sanchis va ser un lingüista de consens. Ho dubte. I no perquè aquesta no fos la seua intenció, que ho devia ser si atenem a allò que ha deixat escrit, sinó perquè el blaverisme el va convertir –com a Fuster i a Estellés, entre molts altres– en objectiu d’una violència verbal continuada, que va intentar també d’esdevenir física. El paquet bomba que va rebre a casa seua el Nadal de 1978 n’és una prova evident; una bomba que no va arribar a esclatar, però que molts –entre ells el propi Fuster, que en va ser víctima d’una altra, que sí que va explotar– van considerar la causa indirecta de la seua mort tres anys després.

En qualsevol cas, aquell ambient obertament hostil que va patir Sanchis Guarner no només no ha deixat d’existir, sinó que funciona a ple rendiment i amb total impunitat, en una ciutat que continua cremant a la foguera –o situant en el centre de la diana– els seus científics, escriptors, pensadors... Un món, per cert, del que provenen alguns dels acadèmics de l’AVL –els mateixos, de fet, que mai no han llegit Sanchis Guarner, ni mai ho faran.

Hàbits (2)

Diuen que un ric atenenc que passejava, en veure el cínic Diògenes arrupit en un racó menjant llenties li va dir: “Ai Diògenes, si sabessis triar millor els padrins i no fossis tan llengut, no hauries de menjar llenties”. Sembla que Diògenes, sorprès, li va contestar: “Ai, amic meu, si t’avesessis al gust de les llenties no et caldria llepar tant els poderosos”.

Teresa Moure, Herba d’enamorar

Hàbits (1)

No, val més acabar a la gola d’aquells animals que convertir-se en una hiena que s’alimenta del company moribund; de totes maneres ets un os dur i te’ls quedaràs entre cap i coll, seràs l’espasa o el foc que el prestidigitador es pensa que s’empassa i que en canvi li crema o li estripa les vísceres, el talp que forada la terra, la revolució que un dia sortirà de les clavegueres com un sol que neix.

Claudio Magris, A cegues

Final!

Havies d’haver fet una altra fi

El vers amb què Joan Brossa encetava el poema Final!, escrit el 20 de novembre de 1975, i que avui torna a estar carregat de sentit. Una alegria agredolça: havies d’haver fet una altra fi...

Deliri i desencant

El monòleg interior, el flux de la consciència, Proust, Joyce, la revolució de la narrativa contemporània. I, portat a l’extrem, desembocar en les psicologies complexes, en les malaltes, en les torturades. Desembocar en el deliri, en l’intent d’escriure el deliri. El mateix deliri que, en forma de material impúdic, ocupa les portades dels diaris valencians d’avui mateix de manera obscena. Un deliri, en canvi, que Claudio Magris ha fet servir per condensar en un únic personatge una bona part de la història contemporània de la humanitat. En particular, la dels bojos, els il·luminats, els perdedors, els represaliats; la dels que van creure en la llibertat al segle XX i van lluitar contra Franco o contra Hitler, i acabaren a Dachau, primer, i a Goli Otok, després; la dels partisans, els dissidents, els inadaptats.

A cegues és això, és l’escriptura d’un deliri –una escriptura que l’autor ja havia assajat en La mostra, una obra de difícil classificació en què tant el llenguatge com la forma s’encomanaven de la follia del pintor Vito Timmel. És la personificació, en una única ment malalta –i mitjançant un arriscat monòleg que es desferma sense coherència aparent– de la malaltia de tota una humanitat devastada, que es devora a ella mateixa. Un autèntic memorial del desencant.

Cucarella

La notícia és, sobretot, una mala notícia. Per allò que explica en sentit estricte, però també pel que té de símptoma.

La mort blanca

De Profundis és la desconnexió del món, la pèrdua de la memòria, la dissolució de la identitat. Amb una prosa amarada de lirisme, Cardoso Pires hi narra el temps que va passar sense capacitat de parla, de lectura i d’escriptura, sense consciència del propi Jo ni d’aquells que l’envoltaven, a causa d’una isquèmia cerebral. El particular viatge, en primera persona, a la mort blanca, a la mort amable, com l’anomena l’autor portugués; i el retorn inopinat d’aquella boira espessa. Un procés que, en la narració de Cardoso Pires, revela totes les arestes –sovint ocultes, implícites– de la memòria. Fins i tot els sentiments, diu l’autor, es basen en un cúmul d’informació apresa, d’experiència emmagatzemada: sense referent, no n’hi ha escala possible.

Isquèmia

Sin memoria, se desvanece el presente, que simultáneamente es ya pasado muerto. Se pierde la vida anterior... y la interior, claro está, porque sin referencias del pasado, mueren los afectos y los lazos sentimentales, y la noción del tiempo, que relaciona las imágenes del pasado y que les da la luz, y el tono que las data y las vuelve significativas: eso también.

***

[...] el constante y desinteresado desinterés del hombre deshabitado de personas y lugares, de tiempo y sentimientos.

***

[...] la desmemoria no sólo lo aisló de la realidad objetiva, sino que, además, lo privó, podríamos decir, de sentimientos. Perdió los estímulos de aproximación, porque, sin la conciencia de la identidad que no sitúa en un framework de experiencias y valores, nadie puede ser sensible al valor humano del prójimo. Sólo se pueden reconocer sus virtudes y sus males como significantes sentimentales en contrapunto con la conciencia de nuestra identidad, es decir, con la tradición de comunicación que ejercemos con la sociedad y con nuestra memoria cultural.

José Cardoso Pires, De Profundis

La pota

El gust estètic es consolida per sedimentació, per acumulació de materials que van dipositant-se a poc a poc; ben valuosos, a més, perquè provenen directament de l’experiència. Al contrari que altres sentits, doncs, el gust estètic millora amb el temps.

Per qui ha fet aquest treball d’aprofitament, el resultat és tot un protocol de respostes davant de determinats estímuls, una autèntica guia de lectura que té, entre els mecanismes més útils, un filtre previ que evita l’acostament a segons quins productes. Ben sovint de manera implícita i, en conseqüència, inconscient; però n’hi haurà prou que s’hi hagen conjugat dues o tres característiques perquè ni tan sols els contemplem com a possibilitat. Ars longa...

El fet, però, és que això es pot assemblar, externament, a un prejudici –suposant que no n’és ja un, de pre-judici– i el prejudici, diuen, cal evitar-lo. En definitiva: que la darrera –que no l’última– confusió entre un prejudici que calia evitar i un avís per no apropar-se a segons què s’anomena ¿Por qué se frotan las patitas?, una monumental estupidesa de quasi dues hores. Fa tanta ràbia perdre-hi el temps...

Apunt (8)

Escriure una biografia com un encadenament d’insatisfaccions.