Herba gallega

Em sorprén el fet d'haver encadenat en pocs dies –i d’una manera totalment atzarosa– dues mostres de l’actual literatura gallega. Dues novel·les a més –i per tal de reblar més el clau de l’atzar– que han guanyat sengles edicions del Premio Xerais en els darrers anys. De les dues, la segona és, sense dubte, la més sorprenent: Herba Moura –per què s’ha traduït al català per Herba d’enamorar?– una novel·la de Teresa Moure que combina amb solvència literatura i comercialitat. Una història que barreja Descartes amb tres personatges femenins –entre aquests, la reina Cristina de Suècia– per tal de reivindicar la passió i fer una revisió crítica del paper de la dona en la història:

Afirmo, en canvi, que la sang que cada mes desprèn el cos de la dona és feta de tres elements necessaris. [...] un tercer element, àcid i vidriós, surt del cos femení en emanacions que tot ho contaminen. Aquest tercer element és altament verinós per a l’home, raó per la qual aquest s’ha d’abstenir d’entrar-hi en contacte i ha de rebutjar jeure amb la dona que sagna, sota pena de resultar greument perjudicat, que el control dels apetits fan home l’home i el distingeixen de les bèsties, que no poden controlar-los, i de la dona, que és ella mateixa pur apetit. I molts dels tractats mèdics que he consultat confirmen l’existència de casos en què l’home va resultar privat per la mateixa natura de la part del cos que més estimava per no controlar el desig i pecar amb femella sagnant. Segons Pierre Laphont, metge alsacià, un cert incaut que així va contravenir el consell mèdic es va debatre set dies com a poc enmig de terribles dolors, i proferint crits i malediccions, en un sofriment insuportable, va veure el seu membre, en altre temps vigorós, esdevenir pudent com la carn pútrida i desprendre’s del cos, sanguinolent i ofegat pel verí de la dona.