L’escriptor que no fa política evidentment tampoc no hauria de presentar-se com l’encarnació d’una justícia social abstracta que ningú sap on és. Invocar-la no és res més que parlar per parlar.
L’escriptor tampoc no és un exponent de la virtut. Abans caldria que es convertís en un sant. Si no fos així, ¿com podria, si no, creure que té prou perfecció moral per donar lliçons a ningú?
L’escriptor, evidentment, tampoc no és un jutge. De fet, tampoc es tracta de cap ofici envejable, encara que n’hi hagi molts que vulguin fer de jutge.
L’escriptor farà bé de tornar a la seva condició de persona normal, sense privilegis ni poder, marcat com tothom pel pecat original. Aquesta és la posició més favorable per aconseguir que les seues percepcions del món dels homes siguin encara més sinceres.
"Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se'n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d'aparat ful, donaran molta feina".
Pere Calders
26 d’octubre 2005
Escriptors, no demiürgs
Gao Xingjian, La raó de ser de la literatura
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada