01 d’octubre 2005

Estatut i fal·làcia democràtica

Hi ha una diferència més que òbvia entre tornarà a ser rica i plena i ofrenar noves glòries a Espanya. Òbvia; però, al remat, no és la més preocupant: avui, quan alguns miren amb enveja cap a dalt, encara ens toca parlar de coses tan i tan bàsiques, que qualsevol al·lusió a les altres només pot venir d’algú amb una concepció ben particular de la realitat.
Perquè la diferència, la gran diferència, està en la democràcia: una paraula tan pervertida que gosen de posar-se-la a la boca amb assiduïtat els seus principals dinamiters. A Catalunya, el Parlament està format per cinc forces polítiques. Al País Valencià, per tres. A Catalunya, l’Estatut s’aprova després de dinou mesos de negociació en què han participat tots cinc grups. Al País Valencià, l’estafa l’han orquestrat en uns pocs dies entre dos partits polítics. A Catalunya, s’ha arribat a un acord que han assumit quatre dels cinc partits representats al Parlament. Al País Valencià, són dos a jugar a Juan Palomo. A Catalunya, quan el projecte d’Estatut retorne de l’obligat viatge a Madrid, serà sotmés a l’opinió dels catalans en referèndum. Al País Valencià, no tenim notícia de res de similar.
Per si la broma no era suficientment macabra, el nou –és un dir– Estatut valencià continuarà blindant el bipartidisme gràcies al llistó del 5% que s’aplica, a més, no per circumscripcions, sinó a tot el territori. Democràcia, en diuen.

Des d’ahir, Joan Ignasi Pla i Francisco Camps són –encara– molt més mediocres, molt més miserables.