Minoritzats

Sobre els tics de les cultures minoritzades encara, un altre de molt i molt arrelat: la tendència al pensament únic, al todos a una –encara que després serem ben capaços de denunciar aquest mateix pensament únic si ve de qualsevol altre indret. Xirinacs, per exemple: s’hi pot defensar una opció o una altra, però s’hauria de fer des del coneixement previ. En canvi, són tants els que es posen en un costat o en un altre només perquè és el costat que ara toca; ¿o és que algú té cap dubte sobre quin era el costat bo –des de la nostra cultura minoritzada estant– en què calia situar-se en aquesta ocasió?
Un altre: considerar-se sempre en possessió de la raó, mentre els altres, pobres d’ells, o s’equivoquen o els enganyen, quan no manipulen voluntàriament. Tenir la raó fins al punt de no necessitar d’escoltar cap altre argument –encara que després cridarem tan alt com siguem capaços quan no ens deixen expressar-nos lliurement. Això és el que van fer ahir amb la conferència de Ben Ami als Premis Octubre. Tapar-li la boca, potser perquè no eren suficientment capaços d’entrar-hi, escoltar-lo i alçar la mà posteriorment per rebatre’n –si hagués sigut aquest el cas– tots i cadascun dels arguments. Tapar boques, perquè així ens estalviem el tràngol de quedar en evidència.

Què seria d’alguns, de molts, en un país normal? De què viurien uns quants, si els llevaren de ser minoritzats?