Deixar de llegir els diaris, procurar d’evitar les notícies: hom pot viure indignat un dia, o dos, o tres; hom no pot viure, però, de la indignació, contra la indignació. Com un estat d’excepció permanent en un entorn hostil: sentir-se estranger a casa pròpia.
És diferent ser un apàtrida a casa nostra que a l’estranger, on podem trobar una llar en l’absència de pàtria.
Llegir Kertész, lentament, prolongant-ne en el temps la lectura. Subratllar frases soltes o passatges sencers. Escriure notes sobre les seues notes: apunts que després no faran cap servei, més enllà d’un de personal, de molt íntim. Kertész parla d’Auschwitz, de l’antisemitisme abans i després de l’Endlösung, de l’estalinisme i del kadarisme a Hongria. I, tanmateix, malgrat les múltiples distàncies, hi ha una ferum coneguda. La malaltia s’encomana. No és banal veure-s’hi reflectit.
Els fets detestables, l’entorn destructor, als carrers, als mitjans de transport, a les botigues: l’agressió quotidiana que es pateix pertot i per tothom i que genera accessos d’odi quotidians. Aquesta vida estúpida em manté en un sol pla, en el pla de la reflexió sobre les coses efímeres.
[Jo, un altre, d'Imre Kertész, està publicat en Quaderns Crema, en traducció d'Eloi Castelló]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada