19 febrer 2006

Crash, i les afinitats electives

cartell

Hi ha un substrat personal previ, un pòsit, uns interessos. Hi ha una afinitat que actua en el moment que trie d’apropar-me a un determinat producte cultural o artístic; i que actua –òbviament– quan m’hi estic comunicant, en la manera com ho faig. Me n’adone, al remat, que podria emprar paraules similars per a escriure sobre molts productes diferents: per a referir-me’n al tema, per a explicitar-ne les sensacions o, simplement, per tal de provar de delimitar que té a veure allò amb mi.

Podria fer-ho, per exemple, a propòsit de Crash, la pel·lícula de Paul Haggis. I el motiu, en definitiva, l’hauria de buscar –novament– en allò que té de radiografia de les malalties de la societat contemporània. El prejudici, el pànic a l’estrany, els diferents graus del racisme –sí, també aquell que no gosaríem de qualificar amb aquest nom; la solitud, la incomunicació, la neurosi col·lectiva; la corrupció moral, la cultura de l’estereotip i de l’aparença, del triomf a qualsevol preu; la deshumanització, la dimissió cultural, dels lligams que expliquen una civilització.

Crash, com una combinació del Land of plenty de Wenders i del Short cuts d’Altman, funciona gràcies a un esplèndid guió que recorre al conegut joc de vides creuades per explotar al màxim l’altre gran actiu de la pel·lícula: la sinceritat amb què construeix –sense maniqueisme– uns tipus humans plens de contradiccions i d’arestes fosques. Crash, en canvi, cau en el lloc comú quan recorre a determinats efectes marca de la casa –americana, s’entén– absolutament sobrers. En són pocs, sortosament.