Happiness

Els Hoover: una filla preadolescent, obsessionada pels concursos de bellesa; un fill adolescent, que –seguint Nietszche (!)– ha fet vot de silenci, i no parlarà fins que siga pilot de l’exèrcit; el pare, que intenta sense èxit vendre a una editorial el seu programa per triomfar en nou passos; la mare, que no té prou mans per a tot allò; el cunyat, màxim expert en Proust als EUA, que ha intentat suïcidar-se; i l’avi, addicte a la cocaïna i a la pornografia. Aquests sis freakys, una camioneta amb l’embragatge avariat i l’objectiu d’arribar, al preu que siga, a Califòrnia perquè la filla participe en el certamen de Little Miss Sunshine, formen el menú d’aquesta comèdia àcida i cruel. Una contundent crítica –encara més contundent, potser, pel que té de divertida– de l’American Way Of Life, emparentada amb altres productes recents com els de Todd Solondz, especialment el Solondz de Happiness.

La qüestió, però, és que el retrat ens resulta tan familiar, que potser ens toca ja de revisar quan ens hem de referir –únicament– a l’American Way Of Life, i quan a uns tics, obsessions, complexos, ambicions i estupideses diverses que ens afecten en major o menor mesura a tota la societat occidental. Perquè el problema que tenen els Hoover, al remat, es limita a la necessitat de triomfar; o, més aviat, a la necessitat de sentir-se triomfadors d’acord amb aquells objectius –habitualment accessoris i prescindibles– que la societat marca com a tal. Com repeteix el personatge del pare de família, només hi ha dues classes de persona: els guanyadors i els perdedors; un missatge que es combina amb la consigna social implícita, que avisa que no hi ha lloc per a aquests darrers, per esdevenir un excel·lent mecanisme de creació d’inadaptats, i d’arguments per sentir-se –per sentir-nos– desgraciats.