27 de novembre 2006

Conjuntures

imatge

La burocràcia eixuga qualsevol temptativa de creativitat. Una burocràcia que ja dura alguns dies, i que encara s’allargarà ben bé fins a final de setmana. Amb tot, no em puc estar de consignar els tres moments de ruptura d’aquests dies grisos; tots tres, curiosament, relacionats directament amb la música.

El primer, la possibilitat de gaudir –per enèsima vegada– de Josele Santiago en directe. En aquesta ocasió en format acústic i acompanyat únicament de Pablo Novoa. El segon, el concert de Corcobado. Molt plaent pel que fa a la companyia i per tot el que va ocórrer abans de l’actuació en sí, més que no per una proposta musical que mai no m’ha dit gran cosa. El tercer, un regal amb oportuna intenció balsàmica –algú em devia trobar un tant exhaust: Orphans, el darrer disc de l’imprescindible Tom Waits. Un autèntic objecte de luxe a les mans i a l’oïda.

25 de novembre 2006

Un joc

imatge

La lectura de la novel·la de Palol em reafirma en una sensació que m’acompanya des de Les concessions, el primer títol d’allò que l’autor ha anomenat Exercicis sobre el punt de vista. I és que hi ha un cert punt d’exageració exhibicionista –des dos extrems literalment oposats pel que fa a aquestes dues novel·les– que no s’explica si no és des de la sospita que Palol ha plantejat un joc als lectors –que Palol juga amb els lectors– que en algun moment farà explícit.

En qualsevol cas, Un Home Vulgar és una interessant reflexió entorn de la tradició cultural, de la pèrdua dels referents clàssics, pagans sobretot, que ens expliquen com a societat. Amb una disjuntiva implícita, al voltant de la possibilitat d’engegar-hi un procés de recuperació: aconseguir un resultat dinàmic, viu, capaç d’exercir de focus creador o, si més no, impulsor; o, per contra, aspirar només al treball de l’arqueòleg o del taxidermista.

21 de novembre 2006

Progrés

(...) la Memòria no com a registre de pèrdues sinó com a arsenal de recursos. No un magatzem del passat ni un port cap a l’oblit, sinó una eina de coneixement, i no té sentit cap coneixement si no és en l’extensió del futur. El camp de la Memòria no és la nostàlgia sinó l’analogia: el progrés no és sinó la màxima elaboració de la Memòria.

Miquel de Palol, Un Home Vulgar

19 de novembre 2006

Contenció

imatge

Ficció [...] gira al voltant de la contenció emocional [...] parla d’allò que perdem a mesura que anem fent anys. De tot el que ja no podem viure perquè hem triat altres camins. (Cesc Gay)

Contenció emocional, efectivament, i una tensió sexual que va creixent a mesura que avança la pel·lícula, fins a esdevenir-hi hegemònica. Gay ha situat els dos personatges principals –un director de cinema en crisi creativa i una violinista de vacances– en un context totalment allunyat de l’habitual, des del punt de vista geogràfic però també –i sobretot– vital. I és allà on sorgeix una història imprevista però plena de força, que el director narra amb un llenguatge fílmic despullat i exempt –en aparença– d’artifici. Es tracta, en definitiva, d’una de les vessants més colpidores de Ficció: la increïble capacitat de bastir una història sobre silencis, sobre diàlegs maldestres i balbucejats, sobre mirades esquives, sobre gestos indecisos. Bastir una història, en resum, més sobre les omissions que no sobre les accions. Una història d’amor, bàsicament, però que també té molt a veure amb la solitud, el pas del temps, la desorientació, el dubte...

17 de novembre 2006

Una retirada discreta

Cada vegada que se’n va un dels grans –un dels grans de veritat– tornem a iniciar l’habitual cicle de dubtes i de sensacions. La sensació d’anar quedant –progressivament, però sense aturador– orfes; el dubte respecte del temps que es dedica a subproductes d’aparador, si el comparem amb la discreció amb què malviu la cultura; el dubte –al remat– sobre l’existència de recanvi per a autors de la talla de Jordi Sarsanedas.

Una discreta venjança és la mostra més recent que tenim del seu talent. Per això, i perquè confiem que el títol de l’obra siga també una premonició, recuperem algunes de les coses que ens en va suscitar la lectura:

Deu anys després, Una discreta venjança suposa el retorn a la narrativa breu de l’autor de Mites –un clàssic del gènere, amb què va obtenir el Premi Víctor Català el 1953. I ho fa amb un recull que posa l’èmfasi en l’anècdota quotidiana, en les situacions més aparentment banals, en les històries de tothom i de cada dia. I això, amb un estil volgudament despullat; una prosa neta i acurada que sembla haver estat escrita per tal de ser dita en veu alta, amb una evident voluntat estètica que ultrapassa les de més estrictament narratives. Amb una prosa de gran carrega lírica i un to que va de la tendresa a la ironia més subtil o al sarcasme més esmolat.

S’equivocarà, doncs, qui espere aquell model de conte que, a còpia de calcar una vegada i una altra el d’algun dels grans noms del gènere en català, ha acabat per crear la impressió que mai no n’hi ha hagut un altre ni mai més en podrà haver. Més aviat al contrari: l’autor hi juga sovint un recurs que atorga a molts dels textos un to de confidència, de mirada ben personal sobre detalls que, al remat, el lector no pot llegir sense pensar quina és la clau que els uneix, no al narrador, sinó al propi Sarsanedas. Així, èpoques i espais diversos, i els personatges que hi habiten, formen un conjunt en què esdevé inevitable pensar en el propi autor fent memòria; filtrada i literaturitzada, si es vol, però memòria al cap i a la fi.

15 de novembre 2006

Ingenuïtats

Si escrigués per sotmetre’m a un projecte literari que, suposadament, em deslligaria del fil argumental de la vida, crec que m’avorriria molt, perquè només podria mirar les lletres sobre el paper. No m’interessa produir paradisos o inferns de paraules, no escric per fugir de mi o per sortir del món. Aquesta mena d’ingenuïtats no s’han de cometre ni a l’adolescència.

Pere Rovira, del “Pròleg” a Poesia 1979-2004

13 de novembre 2006

Impossible


L’altura de les circumstàncies a la terra dels pigmeus.

12 de novembre 2006

Relectures

Aquests dies, torne a les Calaveres atònites de Jesús Moncada. Potser havia oblidat fins a quin punt de saníssima mala bava podia tenir la seua prosa, fins a quin extrem de retrat despietat –però entranyable– de les nostres misèries. I com de familiar resulta –diria que en tant que lector valencià– aquest univers de Mequinensa.

Familiar, també, l’imprescindible obra de Manuel Boix, una mostra de la qual es pot veure ara mateix al Centre del Carme. En aquest cas, familiaritat sobretot per qüestions de veïnatge, que fa que puga recórrer l’exposició associant moltes de les obres a moments de la meua vida, especialment els més allunyats.

No badi, cregui’m, això dura poc. En un tres i no res, passem d’embrions incerts a calaveres atònites. Un savi consell del jutge Crònides.

10 de novembre 2006

Okupes

Fa tot just deu anys –desembre de 1996, per ser exactes– que la policia desallotjava la gent que durant més de cinc anys havia ocupat una casa al número 6 del carrer Flora. Un lloc conegut com el Kasal Popular, que durant tot aquell temps va contribuir a donar un altre aire –amb iniciatives constants i de tot tipus– a una València sempre tan anodina i anestesiada.

L’enllaç mental amb aquella època era inevitable, en saber anit que el Govern Valencià construirà una seu per a l’AVL justament en el número 7 d’aquest mateix carrer. Tan inevitable com referir-se a la ironia de la notícia: ras i curt, entre aquells okupes de llavors i aquests d’ara, em quede –sense dubte– amb els del Kasal Popular; ens costaven infinitament menys i, a canvi, aportaven alguna cosa.

08 de novembre 2006

Descompressió

Em salva, d’un dia que havia començat fatal i que ha continuat només regular, una llarga i afable conversa telefònica amb A. Hi intercanviem informació d’un món que, de tan reduït, massa sovint put; però això, que no deixa de ser una manera de xafardejar que cap dels dos no dissimulem, és també una vàlvula d’escapament que em recupera l’humor. I la qüestió és que algunes de les coses que comentem podrien ser, sense esforçar-s’hi gaire, impagable matèria d’indignació, però fins i tot la capacitat d’indignar-se té un límit, i deu ser que la meua pateix aquests dies de saturació.

07 de novembre 2006

El convers

Inèdit era molt més divertit,
expert en versos lliures i esborranys.
Quan feia de poeta maleït,
suportàvem millor els seus divuit anys,
encara que passés un poc dels trenta.
Ara que ja té llibre, renuncia
–de sobte li fa fàstic la placenta–
a “convertir la vida en poesia”:
optimista, sensat i conjugal,
no surt de nit, no beu, diu que fa esport,
i només vol usar les flors del mal
–pòstum patètic del poeta mort–
per ocupar l’escenari
o perquè es parli d’ell en el diari.

Pere Rovira, Poesia 1979-2004

06 de novembre 2006

Falta de costum

imatge

El logotipo escogido por la Comisión Europea para conmemorar en 2007 los 50 años de la construcción europea ha suscitado la ira de Francia, alzados todos a una contra el original escrito en inglés: “Together since 1957 (Juntos desde 1957)”. La ministra francesa de Asuntos Europeos, Catherine Colonna, ha pedido explicaciones al presidente de la Comisión, José Manuel Durão Barroso, mientras la filósofa Barbara Cassin habla de “un logo que es todo falso”. [...]

París, siempre atenta a la pérdida de terreno de la lengua de Molière en las instituciones europeas, se agarra al multilingüismo para arremeter contra el logotipo anglófono. “Le agradecería que me precisara las condiciones y el calendario de traducción de este logo a todas las lenguas de la UE”, escribe Colonna a Barroso. “Me temo que no se vaya a transmitir el mensaje de unidad europea, dado que cada logo será diferente”.

El País, 6-11-06

05 de novembre 2006

Happiness

imatge

Els Hoover: una filla preadolescent, obsessionada pels concursos de bellesa; un fill adolescent, que –seguint Nietszche (!)– ha fet vot de silenci, i no parlarà fins que siga pilot de l’exèrcit; el pare, que intenta sense èxit vendre a una editorial el seu programa per triomfar en nou passos; la mare, que no té prou mans per a tot allò; el cunyat, màxim expert en Proust als EUA, que ha intentat suïcidar-se; i l’avi, addicte a la cocaïna i a la pornografia. Aquests sis freakys, una camioneta amb l’embragatge avariat i l’objectiu d’arribar, al preu que siga, a Califòrnia perquè la filla participe en el certamen de Little Miss Sunshine, formen el menú d’aquesta comèdia àcida i cruel. Una contundent crítica –encara més contundent, potser, pel que té de divertida– de l’American Way Of Life, emparentada amb altres productes recents com els de Todd Solondz, especialment el Solondz de Happiness.

La qüestió, però, és que el retrat ens resulta tan familiar, que potser ens toca ja de revisar quan ens hem de referir –únicament– a l’American Way Of Life, i quan a uns tics, obsessions, complexos, ambicions i estupideses diverses que ens afecten en major o menor mesura a tota la societat occidental. Perquè el problema que tenen els Hoover, al remat, es limita a la necessitat de triomfar; o, més aviat, a la necessitat de sentir-se triomfadors d’acord amb aquells objectius –habitualment accessoris i prescindibles– que la societat marca com a tal. Com repeteix el personatge del pare de família, només hi ha dues classes de persona: els guanyadors i els perdedors; un missatge que es combina amb la consigna social implícita, que avisa que no hi ha lloc per a aquests darrers, per esdevenir un excel·lent mecanisme de creació d’inadaptats, i d’arguments per sentir-se –per sentir-nos– desgraciats.

03 de novembre 2006

Inversa

Descobrint facetes que habitualment resten ocultes d’una persona coneguda. Descobrint, també, les reaccions que això em suscita. Per exemple, aquesta tendència a desconfiar d’allò que és –als meus ulls– incontinència o desmesura.

02 de novembre 2006

La llengua del rossinyol (2)

Gaudint de l’obra fa uns dies al Teatre Rialto, no puc deixar de pensar que –amb tota seguretat– el teatre valencià deu ser l’únic sector de la nostra producció actual en els diferents àmbits de la cultura que es pot salvar gairebé en bloc, que es pot homologar en conjunt al de qualsevol país civilitzat. I ho és des de ja fa unes quantes dècades. A més, però, no s’hi pot obviar el tema lingüístic. Perquè el teatre valencià no ha deixat de créixer qualitativament en tot aquest període, i ho ha fet emprant, en tot moment, un model de llengua acuradíssim. Un model assentat, establert, que no sorprén ningú. El de L’amor del rossinyol, per exemple: impecable en la seua doble funció de marcar sempre un registre culte –l’únic que entenc com a vàlid en una obra d’aquestes característiques– i al mateix temps suficientment flexible tant per a la dicció sobre l’escenari com per a la comprensió al pati de butaques. Si la llengua, en aquest país, interessés realment a aquells que tant en parlen, potser que podrien agafar-hi exemple.

01 de novembre 2006

La llengua del rossinyol (1)

El problema dels textos clàssics, tan conegut com real: la recepció en la societat contemporània és la pròpia d’un producte absolutament allunyat de la realitat circumdant, dels referents, dels interessos. Encara que això –òbviament– no siga més que una aparença. Accedir-hi, doncs, sense cap tipus d’intermediari és una possibilitat a l’abast d’una minoria; i, en conseqüència, aquesta mediació s’accepta –excepte algun purisme extemporani– més com un factor positiu que no com una simple i insalvable necessitat.

Passa, però, que ben sovint el producte concret ens porta a abominar del procés en conjunt. Dit d’una altra manera: són tantes les adaptacions, versions, revisions i actualitzacions de textos clàssics que provoquen vergonya d’altri, que obliguen a fugir-hi espantats, que al remat la desconfiança acaba per allunyar-nos-en. Per això ens agrada doblement el fet de descobrir una petita joia com L’amor del rossinyol: l’excel·lent text dramàtic de la nord-americana Timberlake Wertenbaker i la brillant posada en escena que n'ha dirigit Jorge Picó per a Teatres de la Generalitat. Un exemple veritablement modèlic d’acostament als clàssics, que revisa el mite de Procne, Filomela i Tereu de les Metamorfosis d’Ovidi.