30 de desembre 2006

Dies d'agost

imatge

No m’agrada llegir massa coses sobre una pel·lícula abans de veure-la. Únicament, la informació estrictament necessària per triar amb una mínima garantia –tot i que això, en més d’una ocasió, no deixa de ser una quimera. En aquest cas, la proposta era molt engrescadora: l’atractiva combinació dels noms de Marc Recha en la direcció i de Ramon Barnils com a motiu de l’argument. I, fins i tot, amb el component afegit de l’espera impacient: fins a tres vegades n’havia estat anunciada l’estrena, i fins ahir s’havia anat ajornant. Tanmateix, malgrat la poca informació prèvia, allò que hem vist ha desmuntat qualsevol expectativa. Perquè Recha ha fet una pel·lícula en què l’únic argument possible és, justament, la impossibilitat de fer una pel·lícula; de fer, si més no, la pel·lícula que volia fer.

El resultat no s’allunya del seu treball anterior: absència gairebé absoluta d’anècdota narrativa, un tempo anacrònicament lent, primacia de la fotografia –la pel·lícula es podria desmuntar fotograma a fotograma, i n’obtindríem una bona col·lecció d’imatges bellíssimes– i uns personatges i uns paisatges situats al marge del gris estàndard. Barnils, però, no hi és. L’hi esperàvem, però no hi és. Recha i el seu germà David s’interpreten a ells mateixos per explicar justament això: la saturació després de mesos de treball de documentació sobre el periodista –a la pel·lícula, únicament al·ludit com a Ramon–, d’enregistrar entrevistes amb gent que s’hi va relacionar de prop, i la fugida per desconnectar-ne durant uns quants dies d’agost.

O potser Barnils sí que hi és, però hi és d’una manera diferent a com l’esperàvem. Perquè si una pel·lícula es pot comparar en literatura amb una novel·la, el que ha fet Recha en Dies d’agost seria més aviat un poema. Un exercici arriscat, doncs, en què hi ha la relació de l’home amb l’entorn, la desaparició d’una manera determinada de viure, la gent que es mou pels marges d’allò que la majoria entenem actualment com a vida. I potser és ací, justament, on és Barnils.

28 de desembre 2006

El costum

Els miracles són segons la ignorància que tenim de la natura, no segons l’ésser de la natura. El costum adorm la vista del nostre judici. [...] Qui vulga desfer-se d’aquest violent prejudici del costum trobarà diverses coses rebudes d’una resolució indubtable que no recolzen sinó en la barba canosa i en les arrugues del costum que les acompanya; però, arrancada aquesta màscara i relacionades les coses amb la veritat i amb la raó, sentirà el seu judici com completament trasbalsat i, tanmateix, reconduït en un estat més segur.

Michel de Montaigne, Assaigs (Llibre Primer)

27 de desembre 2006

Meta-

Com ocorre quasi sempre que s’ajunten uns quants dies de descans, aquests d’ara mateix són també d’endreça, d’actualitzar algunes qüestions, de fer balanç en d’altres; i sóc incapaç de valorar fins a quin punt hi contribueix el fet purament convencional que marca el calendari. Coses materials –com una biblioteca que pesa com una llosa a la consciència d’allò que tens pendent– i també coses virtuals.

Perquè també nosaltres hem esperat fins ara per tal de fer el canvi a la nova versió de Blogger, i avui mateix ens hi hem posat. De moment, pocs canvis: únicament migrar al nou servei i retocar tots aquells caràcters que el programa, pel camí, havia decidit deixar de reconéixer (accents, ce trencada, apòstrofs...). I, amb el canvi, una nova adreça per al RSS de la pàgina que potser ocasionarà problemes fins que tot es normalitze.

Per als propers dies, doncs, queda el canvi de plantilla, la decisió sobre quines coses mantindrem i quines canviarem, i les inevitables provatures al respecte. I el cas és que endreçarem la biblioteca en privat, però la del bloc –necessàriament– haurà de ser pública; impúdicament pública.

25 de desembre 2006

Assaigs

La traducció mai no ha tingut en l’àmbit universitari el reconeixement que mereix. No descobrisc res amb això; es tracta d’un mal conegut de tothom. Ho escriu Vicent Alonso a la Nota introductòria de la seua impecable traducció dels Assaigs. Ni reconeixement en l’àmbit universitari, afegiríem, ni facilitats –ni massa vegades la importància que hi pertocaria– en l’àmbit editorial. Deu ser per això que tenir a les mans un obra com la de Montaigne –l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana– traduïda al català és un fet que reconcilia amb el mercat editorial i les seues contradiccions; per exemple, aquella que fa tan fàcil de publicar determinats engendres mentre la traducció dels grans clàssics de la literatura universal esdevé poc menys que una missió impossible.

***

Traduir és fagocitar, incorporar elements d’altri a la pròpia tradició, eixamplar-ne l’abast; accedir al món que ens envolta sense necessitat d’intermediaris, evitar el perill –tan nostre– de l’endogàmia.

***

En aquest cas hi ha, a més, la llengua; l’encert del model lingüístic que s’ha triat, una gosadia segurament per a molts encara avui, i que encara avui demana ser destacada i ser explicada. El motiu? Que es tracte del català de València, del mateix “català matisadament valencià” de què parlava Joan Francesc Mira a propòsit de la seua versió de la Divina Comèdia.

23 de desembre 2006

Circumstàncies

Ja ho va dir Montaigne: l’autor del bloc és la seua matèria primera. Però també aquell altre senyor de Madrid: l’autor del bloc és ell i les seues circumstàncies. En qualsevol cas, i després d’una setmana un tant caòtica, inicie uns dies de temps lliure; i potser fins i tot de descans, en la mesura que aconseguesca d’evitar aquesta monumental i hipòcrita inèrcia col·lectiva que anomenen Nadal. Amb un grapat de lectures per acompanyar-ho tot plegat, entre les relacionades amb la feina –dos originals que m’he compromés a revisar aquests dies– i les vinculades al més pur i estricte plaer: una, el Llibre Primer dels Assaigs de Montaigne que acaba de publicar Proa, i que vaig encetar ahir amb tota la cerimònia que demana una ocasió com aquesta; l’altra, més directament utilitària, és una guia de Porto.

18 de desembre 2006

Escuts

A propòsit de la nota d’ahir, revise la correspondència de Sanchis Guarner que Santi Cortés va editar a inicis de l’any passat sota el títol de Lletres de resistència. I m’hi trobe amb una perla que no recordava: una carta adreçada al que llavors era el president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Enric Monsonís, en què fa esment de la petició del lingüista d’aturar les activitats de la Comissió Mixta de Bilingüisme, de la qual formava part, i que havia de regular la incorporació del valencià a l’ensenyament. En copie un fragment, que recull uns arguments que espanten per la vigència, vint-i-sis anys després d’haver estat escrits:

[...] Mentre no es revoque l’acord d’imposar la seccessionista ortografia de l’Acadèmia de Cultura Valenciana, no podran accelerar-se les activitats de la Comissió Mixta. Quan es tracta d’una decisió política, són els polítics els que l’han de prendre i no escudar-se darrere d’una comissió que hauria de ser exclusivament de tècnics i procedir amb criteris només filològics i pedagògics.

Crec que vosté és un home de molt bona voluntat, que pretén ser constructiu, però lamente que no comprenga que és impossible anar contra els escriptors i contra els ensenyants, i que seria absurd ensenyar a les escoles una ortografia diferent d’aquella en què es publiquen la quasi totalitat dels llibres valencians que s’han editat i que s’editen i que seguiran editant-se. [...]

17 de desembre 2006

Sanchis

M’hagués agradat haver fet ahir alguna anotació sobre Sanchis Guarner, quan feia vint-i-cinc anys de la seua mort, però no va haver temps. En qualsevol cas, no volia deixar passar l’ocasió de reivindicar un nom que, de ben segur, no ha tingut tanta fortuna com el d’altres contemporanis seus com Fuster o Estellés, però sense dubte ha estat la tercera –i ineludible– cara d’un tríptic que explica bona part d’allò que els valencians som en l’actualitat. O, més aviat, del fet que els valencians encara siguem alguna cosa.

Ara, quan fins i tot l’AVL s’ha llançat a fer-li homenatges (!) alguns han escrit que Sanchis va ser un lingüista de consens. Ho dubte. I no perquè aquesta no fos la seua intenció, que ho devia ser si atenem a allò que ha deixat escrit, sinó perquè el blaverisme el va convertir –com a Fuster i a Estellés, entre molts altres– en objectiu d’una violència verbal continuada, que va intentar també d’esdevenir física. El paquet bomba que va rebre a casa seua el Nadal de 1978 n’és una prova evident; una bomba que no va arribar a esclatar, però que molts –entre ells el propi Fuster, que en va ser víctima d’una altra, que sí que va explotar– van considerar la causa indirecta de la seua mort tres anys després.

En qualsevol cas, aquell ambient obertament hostil que va patir Sanchis Guarner no només no ha deixat d’existir, sinó que funciona a ple rendiment i amb total impunitat, en una ciutat que continua cremant a la foguera –o situant en el centre de la diana– els seus científics, escriptors, pensadors... Un món, per cert, del que provenen alguns dels acadèmics de l’AVL –els mateixos, de fet, que mai no han llegit Sanchis Guarner, ni mai ho faran.

13 de desembre 2006

Hàbits (2)

Diuen que un ric atenenc que passejava, en veure el cínic Diògenes arrupit en un racó menjant llenties li va dir: “Ai Diògenes, si sabessis triar millor els padrins i no fossis tan llengut, no hauries de menjar llenties”. Sembla que Diògenes, sorprès, li va contestar: “Ai, amic meu, si t’avesessis al gust de les llenties no et caldria llepar tant els poderosos”.

Teresa Moure, Herba d’enamorar

12 de desembre 2006

Hàbits (1)

No, val més acabar a la gola d’aquells animals que convertir-se en una hiena que s’alimenta del company moribund; de totes maneres ets un os dur i te’ls quedaràs entre cap i coll, seràs l’espasa o el foc que el prestidigitador es pensa que s’empassa i que en canvi li crema o li estripa les vísceres, el talp que forada la terra, la revolució que un dia sortirà de les clavegueres com un sol que neix.

Claudio Magris, A cegues

11 de desembre 2006

Final!

imatge

Havies d’haver fet una altra fi

El vers amb què Joan Brossa encetava el poema Final!, escrit el 20 de novembre de 1975, i que avui torna a estar carregat de sentit. Una alegria agredolça: havies d’haver fet una altra fi...

10 de desembre 2006

Deliri i desencant

imatge

El monòleg interior, el flux de la consciència, Proust, Joyce, la revolució de la narrativa contemporània. I, portat a l’extrem, desembocar en les psicologies complexes, en les malaltes, en les torturades. Desembocar en el deliri, en l’intent d’escriure el deliri. El mateix deliri que, en forma de material impúdic, ocupa les portades dels diaris valencians d’avui mateix de manera obscena. Un deliri, en canvi, que Claudio Magris ha fet servir per condensar en un únic personatge una bona part de la història contemporània de la humanitat. En particular, la dels bojos, els il·luminats, els perdedors, els represaliats; la dels que van creure en la llibertat al segle XX i van lluitar contra Franco o contra Hitler, i acabaren a Dachau, primer, i a Goli Otok, després; la dels partisans, els dissidents, els inadaptats.

A cegues és això, és l’escriptura d’un deliri –una escriptura que l’autor ja havia assajat en La mostra, una obra de difícil classificació en què tant el llenguatge com la forma s’encomanaven de la follia del pintor Vito Timmel. És la personificació, en una única ment malalta –i mitjançant un arriscat monòleg que es desferma sense coherència aparent– de la malaltia de tota una humanitat devastada, que es devora a ella mateixa. Un autèntic memorial del desencant.

07 de desembre 2006

Cucarella

imatge

La notícia és, sobretot, una mala notícia. Per allò que explica en sentit estricte, però també pel que té de símptoma.

05 de desembre 2006

La mort blanca

imatge

De Profundis és la desconnexió del món, la pèrdua de la memòria, la dissolució de la identitat. Amb una prosa amarada de lirisme, Cardoso Pires hi narra el temps que va passar sense capacitat de parla, de lectura i d’escriptura, sense consciència del propi Jo ni d’aquells que l’envoltaven, a causa d’una isquèmia cerebral. El particular viatge, en primera persona, a la mort blanca, a la mort amable, com l’anomena l’autor portugués; i el retorn inopinat d’aquella boira espessa. Un procés que, en la narració de Cardoso Pires, revela totes les arestes –sovint ocultes, implícites– de la memòria. Fins i tot els sentiments, diu l’autor, es basen en un cúmul d’informació apresa, d’experiència emmagatzemada: sense referent, no n’hi ha escala possible.

04 de desembre 2006

Isquèmia


Sin memoria, se desvanece el presente, que simultáneamente es ya pasado muerto. Se pierde la vida anterior... y la interior, claro está, porque sin referencias del pasado, mueren los afectos y los lazos sentimentales, y la noción del tiempo, que relaciona las imágenes del pasado y que les da la luz, y el tono que las data y las vuelve significativas: eso también.

***

[...] el constante y desinteresado desinterés del hombre deshabitado de personas y lugares, de tiempo y sentimientos.

***

[...] la desmemoria no sólo lo aisló de la realidad objetiva, sino que, además, lo privó, podríamos decir, de sentimientos. Perdió los estímulos de aproximación, porque, sin la conciencia de la identidad que no sitúa en un framework de experiencias y valores, nadie puede ser sensible al valor humano del prójimo. Sólo se pueden reconocer sus virtudes y sus males como significantes sentimentales en contrapunto con la conciencia de nuestra identidad, es decir, con la tradición de comunicación que ejercemos con la sociedad y con nuestra memoria cultural.

José Cardoso Pires, De Profundis

03 de desembre 2006

La pota

El gust estètic es consolida per sedimentació, per acumulació de materials que van dipositant-se a poc a poc; ben valuosos, a més, perquè provenen directament de l’experiència. Al contrari que altres sentits, doncs, el gust estètic millora amb el temps.

Per qui ha fet aquest treball d’aprofitament, el resultat és tot un protocol de respostes davant de determinats estímuls, una autèntica guia de lectura que té, entre els mecanismes més útils, un filtre previ que evita l’acostament a segons quins productes. Ben sovint de manera implícita i, en conseqüència, inconscient; però n’hi haurà prou que s’hi hagen conjugat dues o tres característiques perquè ni tan sols els contemplem com a possibilitat. Ars longa...

El fet, però, és que això es pot assemblar, externament, a un prejudici –suposant que no n’és ja un, de pre-judici– i el prejudici, diuen, cal evitar-lo. En definitiva: que la darrera –que no l’última– confusió entre un prejudici que calia evitar i un avís per no apropar-se a segons què s’anomena ¿Por qué se frotan las patitas?, una monumental estupidesa de quasi dues hores. Fa tanta ràbia perdre-hi el temps...

01 de desembre 2006

Apunt (8)

Escriure una biografia com un encadenament d’insatisfaccions.