[Sobre la tristesa del pensament, encara]
El pensament busca la veritat, s’hi acosta, però en el millor dels casos només pot bastir allò que Wallace Stevens anomenava ficcions supremes. I això comporta una dosi important d’autoengany profilàctic: perquè sabem que la correlació entre l’esperança i la consecució real ens aboca al desencís; perquè no podem viure sense esperances, però tampoc amb la frustració que implica veure-les burlades. Però, sobretot, perquè explicar l’ésser humà és també explicar la mort; i en això som totalment maldestres. Construïm fantasies més aviat penoses, i evitem mirar el buit perquè, per al nostre pensament, el buit és una noció inconcebible.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada