No sé si per les millores en el terreny de les telecomunicacions, o pel fet que cada vegada el telèfon fix és menys utilitzat. La qüestió és que sembla haver passat a la història aquella situació –tan freqüent encara no fa tants anys– en què en despenjar l’auricular et trobaves assistint involuntàriament a una conversa aliena, i et dividies entre l’exigència ètica de penjar immediatament i el sentiment morbós del voyeur que se sap anònim. Amb l’extensió dels mòbils, clar, escoltes converses telefòniques a tot arreu; però és diferent. I no només perquè accedeixes únicament a una meitat dels interlocutors, sinó perquè ben sovint fa la impressió que ets tu qui li ha de recordar a aquella meitat que no tens cap interés en la conversa, mentre aquest s’encabota en fer-te’n partícip.
El cas és que divendres passat em van fer arribar, des del servei de premsa d’una editorial valenciana, un llibre publicat recentment. I la sorpresa va ser trobar-hi, amagada a la cinquena pàgina, una dedicatòria manuscrita de l’autor en què titlla l’obra de “l’autèntica novel·la proustiana en llengua catalana”. Per a més senyes, l’autor és valencià i la dedicatòria estava pensada “Per a R”: si algú s’hi reconeix, que m’ho faça saber i li la retornaré sense falta. M’hi quedaré molt més tranquil.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada