És difícil valorar quina herència real ha tingut el moviment cinematogràfic Dogma 95. Des del punt de vista comercial, potser l’operació ha situat al mapa el cinema del nord d’Europa, principalment el danés; però, sobretot, ha fet créixer molt la ja prèviament allargada ombra del seu pope, Lars Von Trier –i no tant, és evident, la dels deixebles que hi van participar.
Però és des del punt de vista estrictament fílmic on no trobem una resposta clara. Veient les darreres produccions d’aquests directors, diríem que l’herència ha estat més aviat minsa, més enllà d’un cert vernís, d’una certa estètica que hi ha quedat associada. El jefe de todo esto, per exemple, la pel·lícula més recent de Trier, no va més enllà d’un divertimento menor, que podrien signar molts directors desconeguts, la proposta més agosarada de la qual és una broma totalment gratuïta: rodar amb una càmera que, mitjançant un automatisme, va canviant a l’atzar l’enquadrament del pla.
O Después de la boda, de Sussane Bier, que hem vist aquests dies. Una pel·lícula bastant recomanable i amb molts més aspectes interessants que no la de Trier, però en què qualsevol intenció renovadora és del tot absent. Al contrari, aquella mínima estètica Dogma a què al·ludíem no pot amagar que Después de la boda és un melodrama de tall clàssic, amb una estructura canònica –presentació, conflicte i happy end– que podria haver vingut, per exemple, del cinema comercial nord-americà. Fins i tot ideològicament, ja que el conflicte central del film, que proposa al protagonista una disjuntiva entre els principis més íntims o els lligams sanguinis, es resol a favor d’aquests darrers.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada