Ahir, aprofitem que la Filmoteca la projectava per tal de tornar a veure Um Filme Falado, la pel·lícula d’Oliveira que recorre, a partir del fil conductor d’un creuer pel Mediterrani, milers d’anys d’història; en concret, la història –i els fonaments– d’allò que podríem anomenar la nostra civilització. I amb una evident voluntat didàctica que supedita qualsevol altre element del film. Ciutats com Marsella, Nàpols, Atenes o Istanbul són algunes de les parades del vaixell, i l’excusa per parlar –la paraula, com indica el títol, n’és l’eina fonamental– d’història, de mites, de civilitzacions, de cultures.
Poc després d’haver-la vist per primera vegada vaig llegir Plataforma. I des d’aleshores que he retingut la novel·la d’Houllebecq associada indestriablement a la pel·lícula del portugués. De fet, em sembla que el tema de fons de totes dues obres –malgrat que plantejat amb llenguatges narratius radicalment oposats, i posant el focus també en elements distints– és el mateix: que cap civilització no dura per sempre, i que potser la nostra dóna símptomes d’estar a les acaballes.
Les vies per arribar-hi, doncs, són ben diferents; però la conclusió, equivalent. D’una banda, Oliveira ens mostra qui som, d’on venim, i fins a quin punt hem donat l’esquena –en una actitud suïcida, o, si més no, poc intel·ligent– a tot aquest patrimoni essencial. I llavors, de sobte, irromp l’amenaça: un sopar envoltat de luxe al menjador del vaixell i l’anunci de la col·locació de dues bombes per part d’un grup terrorista dalt de la nau. De l’altra, Houllebecq mostra l’opulència, els grans negocis sense escrúpols, però també el tedi decadent d’uns personatges que ja no aspiren a res perquè ho tenen tot. Uns personatges que busquen emocions en el turisme sexual o en sessions de sadomasoquisme. En el fons, però, el plantejament d’Houllebecq no deixa de ser una actualització d’aquella escena –tan pròpia de determinades novel·les o pel·lícules històriques de fa algunes dècades– que mostrava als romans en plena bacanal, dèbils en la seua pròpia riquesa, i passats a degolla in situ pels bàrbars. Novament, doncs, irromp de sobte l’amenaça: el desenllaç de la novel·la es precipita amb el sanguinari atac d’un grup terrorista a una exòtica platja plena de turistes occidentals.
Ben mirat, doncs, la coincidència més explícita es troba en el fet que tots dos autors semblen apuntar cap als que haurien de ser els nostres hipotètics bàrbars. Que tant Oliveira com Houllebecq, doncs, també esperen els bàrbars.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada