Sortosament, ja fa algun temps que hem superat aquella etapa en què érem incapaços de defensar, davant de qualsevol aficionat a la música, la majoria de la que es feia en català. En especial, la d’allò que es va anomenar –genèricament– el rock català, i que va comptar –per cert– amb una abundant cobertura institucional i de mitjans de comunicació per a unes propostes que no podíem pair –Sau?, Sopa de Cabra?, uff...– ni amb la millor de les voluntats possibles.
La cosa no és nova, doncs, però la coincidència ha fet que en pocs mesos s’hagen publicat un bon grapat de nous discos ben interessants: Quimi Portet, Matem els dimarts i els divendres; Òscar Briz, Quart creixent; Feliu Ventura, Alfabets de futur; Mazoni, Si els dits fossin xilòfons; Obrint Pas, Benvingut al paradís... I el més recent de tots: Eixos.
El darrer disc de Miquel Gil, que reprén el fil d’Orgànic i de Katà: deconstrucció de la nostra música tradicional per refer-la amb afegits d’altres tradicions, sobretot mediterrànies. I amb cançons –novament– d’una bellesa tan aclaparadora com aquesta Dels meus ulls (amb lletra de Feliu Ventura):
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada