La generació neuròtica

La impunitat és la pitjor forma de la immunitat. Actuar sabent-se –o creient-se– immune acaba en massa ocasions per significar que s’actua de manera impune. La llista de noms podria ser interminable, des de declarats dictadors i sanguinaris botxins fins a hipotètics garants de la justícia i de la democràcia. Però això és especialment perillós quan és tot un estat que es creu immune, que sent que res ni ningú no pot fer-li mal, que s’atorga el paper de sheriff del món sencer sense més llei que la seua pròpia. Perquè, quan algú els fa veure que avui ningú no és immune, i especialment si ho fa d’una manera brutal i dolorosa, tot el castell de naips cau ràpidament deixant al descobert la fragilitat del sistema de seguretats amb què s’enganyaven. I aleshores, potser, apareix la neurosi, la desconfiança malaltissa, la vigilància obsessiva, la intranquil·litat paranoica; i, en compte d’optar per la reflexió, es triarà la fugida endavant, la demonització de l’altre.

Això és el que es veu a Land of plenty, la darrera pel·lícula de Wim Wenders. Imatges poètiques per a una narració impressionant, plena de simbolismes i de suggeriments, que mostra una societat malalta, que continua podrint-se per dins mentre busca les culpes a fora, víctima d’una suggestió col·lectiva que és, en bona part, volguda i assumida. Encara que també induïda: una escena, ben simptomàtica, ens mostra una dona major al llit, segurament immobilitzada per alguna malaltia, i amb el televisor al davant. Es queixa que fa mesos que té el comandament a distància espatllat, que no pot canviar de cadena, només pujar o baixar el volum; mentre, a la televisió, Bush arenga els seus sobre la situació de guerra en què, segons diu, es troben els EUA.