Telons (II)

En aquests dies més desvagats, més ociosos, li ha tocat el torn –entre altres– a El teló, de Milan Kundera. Un assaig sobre la novel·la i les característiques que la fan –segons l’autor txec– un gènere a banda, específic, dins del món de la literatura.
S’hi refereix Kundera a allò que ell anomena la moral de l’essencial, que hauria d’oposar-se a la tendència cada vegada més estesa de publicar, d’un autor mínimament important, fins i tot les notes manuscrites de la llista de la compra –els estudiosos, especialment aquells que poblen els departaments universitaris, necessiten matèria per continuar justificant determinades coses.
Enmig d’aquesta reflexió, però, trobe formulada de manera contundent una idea que no només compartesc, sinó que mantinc quasi obsessivament:

Perquè l’obra no és pas tot el que un novel·lista ha escrit: cartes, quaderns, diaris, articles. L’obra és el resultat d’un llarg treball sobre un projecte estètic.
Encara aniré més lluny: l’obra és el que el novel·lista aprovarà a l’hora del balanç. Perquè la vida és curta, la lectura és llarga i la literatura s’està suïcidant a causa d’una proliferació insensata. ¡Començant per ell mateix, cada novel·lista hauria d’eliminar tot el que és secundari, preconitzar per a ell i per als altres la moral de l’essencial!

Ars longa vita brevis, una vegada més; i la literatura que s’està suïcidant –unes més que no altres– per una proliferació insensata. Una allau en què col·laboren de grat autors, editors i estudiosos de bisturí i calaixos classificadors:

Però no hi ha només els autors, els centenars, els milers d’autors, hi ha els investigadors, els exèrcits d’investigadors que, guiats per una moral oposada, acumulen tot el que poden trobar per abraçar la Totalitat, objectiu suprem. La Totalitat, o sigui també una muntanya d’esborranys, de paràgrafs ratllats, de capítols rebutjats per l’autor però publicats pels investigadors en edicions anomenades “crítiques”, sota el nom pèrfid de “variants”, que vol dir, si és que les paraules tenen encara un sentit, que tot el que l’autor va escriure val igual, està igualment aprovat per ell.
La moral de l’essencial ha cedit el lloc a la moral de l’arxiu. (L’ideal de l’arxiu: la dolça igualtat que regna en una immensa fosa comuna.)

I, si volem fugir d’aquesta fosa comuna, haurem d’abandonar –ja mateix– aquella idea gens innocent d’una literatura democràtica. Exigència, doncs. Meritocràcia.