L'enfant

L’estètica és volgudament grisa i freda. El punt de vista també és fred: no es parteix de cap idea preconcebuda ni es pretén donar cap conclusió. No es vol, en definitiva, pontificar ni actuar d’apòstols de cap causa. Qualsevol rastre de maniqueisme hi és inexistent, els personatges estan construïts amb una profunditat psicològica que els allunya del reduccionisme de bons i dolents; tots ells, fins i tot amb actes indubtablement terribles, tenen un perfil complex, com complex és l’ésser humà. El paisatge, una societat en descomposició moral, que ho converteix tot en mercaderia; i en L’enfant, aquest tot pren el seu sentit més complet.
Els germans Dardenne continuen fidels a un estil esquerp, que aconsegueix d’agafar-se a l’estómac amb força. L’estil de La promesse, pel·lícula amb què L’enfant comparteix actor protagonista, Jérémie Renier; i de Rosetta, la primera Palma d’Or a Cannes, que ara han tornat a repetir. Un estil que centra la seua mirada en la marginalitat, en allò que passa fora de tot, en uns llimbs incòmodes en què la supervivència és l’única llei.