Ars longa vita brevis: una de les proves més directes que tinc de la coneguda sentència clàssica deu ser la quantitat de llibres arribats per diferents mitjans que acumule al llarg de l’any, amb la certesa que una part important –sobretot els que vénen sense haver estat demanats– difícilment podré ni tan sols fullejar-los. I això no sempre em reca: la majoria són llibres que podem situar en aquella raça que Calvino va anomenar els Llibres Ja Llegits Sense Ni Tan Sols Necessitat d’Obrir-los En Tant Que Pertanyents A La Categoria Del Ja Llegit Abans I Tot D’Haver Estat Escrit.
No em passa el mateix, però, amb una altra categoria: la dels Llibres Que He Adquirit Per Voluntat Pròpia, Aquells Que Vull Llegir Pel Motiu Que Siga, Però Que Hauran d’Esperar Un Moment Més Propici. Uns llibres que no puc treure’m del cap fins que no he llegit, que no puc deixar de mirar amb una certa mala consciència cada vegada que passe a prop del lloc on esperen –expectants– el seu torn. Un torn que tradicionalment arriba, entre altres moments de l’any, en aquests dies més desvagats, més ociosos.
No em passa el mateix, però, amb una altra categoria: la dels Llibres Que He Adquirit Per Voluntat Pròpia, Aquells Que Vull Llegir Pel Motiu Que Siga, Però Que Hauran d’Esperar Un Moment Més Propici. Uns llibres que no puc treure’m del cap fins que no he llegit, que no puc deixar de mirar amb una certa mala consciència cada vegada que passe a prop del lloc on esperen –expectants– el seu torn. Un torn que tradicionalment arriba, entre altres moments de l’any, en aquests dies més desvagats, més ociosos.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada