Sud Express té el magnetisme que caracteritza algunes opera prima. Una aroma de cosa feta amb molta cura, amb molta il·lusió, i ben sovint –com sembla que és el cas– amb pocs recursos econòmics. M’és difícil, de fet, deslligar aquest tipus de pel·lícules, bastides sobre un plantejament i una concepció del cinema que m’interessa, de la situació econòmica que sembla que les motiva; dit d’una altra manera: el dubte de com haurien enfocat aquesta mateixa pel·lícula els mateixos responsables amb un altre pressupost ben diferent. Més encara: haurien fet aquesta pel·lícula de tenir aquell altre pressupost?
De moment, però, i ja siga per voluntat o per necessitat, Sud Express funciona justament per l’extrema atenció que es posa sobre cada detall, fins als més ínfims, i perquè el focus de tota la narració són les persones, els seus somnis i les seues frustracions. I així, els diàlegs, però també –o sobretot, una vegada més– els silencis, n’esdevenen una peça fonamental. L’excusa és el recorregut d’un tren que va de París a Lisboa, i la manera com això afecta les vides tant d’alguns dels viatgers com dels habitants dels pobles que voregen les vies. Personatges, tots ells, absolutament quotidians i fàcils de reconéixer; tant com ho són els seus sentiments. Una qüestió que ve reforçada decisivament pel fet que una gran majoria dels actors no són professionals, i perquè la pel·lícula ha estat rodada respectant els respectius idiomes originals –castellà, francés i portugués, sobretot; però també àrab i euskera.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada