Visita, a l’antiga seu de la Universitat de València del carrer de la Nau, de l’exposició “Els arxius de Joan Fuster”. Alguns mitjans de comunicació l’han venut a partir d’una idea que podríem resumir com “sempre s’ha dit que Fuster era desordenat, poc curós amb els seus papers”, cosa que aquesta mostra vindria a contradir. Fuster desordenat? I qui era, que ho havia dit?
El contingut, en qualsevol cas, té aspectes interessants; potser un excés de mitomania, també. A l’entrada, un text del propi autor suecà –de la procedència del qual no es dóna cap referència– serveix de justificació en afirmar que un escriptor no fa mai cap paper totalment íntim, veritablement personal, sinó que la possibilitat de ser exposat a lectures d’altri li és inherent. En definitiva, doncs, papers privats mostrats en taules envidrades.
La coincidència fa que la de Fuster convisca en el temps amb una exposició de Keith Haring. Moltíssima gent; molta més, evidentment, que en la de Fuster, malgrat que algun despistat s’hi cola. I, tanmateix, l’obra de Haring em deixa totalment indiferent; si exceptuem, potser, alguns dels aiguaforts exposats. Combinacions i més combinacions de tres o quatre elements d’estètica naïf, fins al tedi. L’aglomeració de visitants és sorprenent per inusual; alguns amb càmera fotogràfica inclosa, i molts, moltíssims xiquets, que semblen combregar amb els dibuixos que hi veuen.
En eixir, a la porta, deixem la nostra en el llibre de visites: “Mai no havíem vist junta, a València, tanta gent interessada per l’art!”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada