Pensar

La qüestió és aquesta: els processos del pensament, siguin conscients o subconscients, i el flux de pensament que corre dins nostre, sigui expressat verbalment o tàcit, en hores de vigília o de son –aquells moviments ràpids dels ulls tan estudiats en dècades recents–, són, en una proporció aclaparadora, difusos, sense propòsit, dispersos, esporàdics i inexplicats. Es mouen, literalment, «en tots els sentits», circumstància que confereix validesa total a la paraula «forassenyat». La seva economia és d’un dispendi i un dèficit monstruosos. Segurament no hi ha cap activitat humana més extravagant que aquesta. Només pensem que pensem durant breus períodes de focalització epistemològica o psicològica. Poc després, la totalitat del pensament, incessantment acumulat, s’esvaeix inadvertit, amorf i desaprofitat. Satura la consciència i presumiblement el subconscient, però s’escola com un fi rajolí d’aigua a través de la terra seca.

GEORGE STEINER, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament