Família

Ahir, Harold Pinter a L’Altre Espai. I em ve al cap de seguida que va ser justament en aquesta mateixa sala que vaig veure representat Pinter per primera vegada, tot i que llavors amb un altre nom –Espai Moma– i una altra gestió. El muntaplats en aquella ocasió, i Tornar a casa ara. Pinter en estat pur, en tots dos casos.

I la família com a centre de la diana. Una crítica despietada, corrosiva i directa a una estructura hipòcrita i podrida sota l’embolcall de la normalitat; reflex, segurament, d’altres estructures més àmplies. Sota la falsa aparença del costumisme, l’autor ens mostra un quadre descontextualitzat; tot i que els personatges es refereixen sovint a la ciutat on es desenvolupa l’acció, i algunes referències fan que no siga difícil situar-ne amb bastant exactitud l’època. Descontextualitzat, tanmateix, perquè Pinter no hi dóna cap pista sobre com s’ha arribat a aquella situació que veiem a escena; i ben poques sobre què hi vindrà a continuació.

Però és justament en aquest fet que es troba bona part de la intensitat de Tornar a casa: en la certesa que les relacions malaltisses, l’animalització dels personatges, la confrontació psicològica, la humiliació de l’altre o la lluita aferrissada pel poder són només la mínima cara visible d’un tot a penes intuït i que s’endevina sòrdid i ple de verí. La imatge fixa del quadre de costums que queda aparentment intacta mentre per dins tot s’ensorra, sense que l’espectador puga eixir-ne indemne. La família: Pinter hi despulla allò de més terrible que habita en l’essència humana.