Creixent

Dissabte, a l’Octubre, presentació del darrer disc d’Òscar Briz, Quart creixent. Evolució lògica, natural, dels anteriors treballs; i un pas més d’un camí amb un rumb bastant transparent. Especialment, per als qui coneixíem Òscar en les seues anteriors reencarnacions, vinculades més directament amb el rock: bé en castellà, amb Banderas de Mayo; bé en anglés, amb The Beat Dealers. Un recorregut, doncs, que comença amb El temps ja ha arribat –primer disc en solitari– amb molts punts de connexió amb aquella etapa anterior, i que culmina de moment en aquest Quart creixent, on s’evidencia ja molt clarament el bandejament d’un tipus concret de sonoritat i la decidida incorporació –fins i tot en els instruments que l’acompanyen– d’altres textures musicals. Per fer-ho breu: del rock de tradició anglosaxona a les (mal) anomenades músiques del món.

Tot i que, personalment, haguéssem preferit que aquesta evolució s’hagués aturat en algun estadi anterior –¿el segon disc, potser, representava el millor equilibri?–: un dels atractius de les cançons d’Òscar era, justament, comprovar que es podia fer música en català sense haver d’incloure-hi, necessàriament, un bastó de pluja ni la fusió amb sonoritats gregues o àrabs, posem per cas. De qualsevol manera, seguim pensant que Òscar Briz mereix bastant més atenció que no se li presta; bastant més, en qualsevol cas, que la que reben tants figurins infames i sobrevalorats del rock català. Dissabte –tot i que ja fa alguns mesos que tenim el disc, era la primera ocasió que escoltàvem aquestes cançons en directe– ho va tornar a demostrar una vegada més. I davant d’un públic, per cert, amb la presència de molts músics valencians.