M’agrada eixir de matí al balcó, aquest balcó del cinquè pis en què de tant en tant visc, i que els raigs de sol matiners que només et donen a tu t’acaricien la pell encara adormida pel llit. També en la nit, al mateix lloc, puc observar les nits clares a través de la ferralla d’antenes i estenedors, d’aquells d’acer que ara només utilitzen en les finques del costat les famílies gitanes i en els quals el vent et pot deixar veure com onegen els llençols nets en les terrasses. Bella imatge de roba estesa i perfum.
És dissabte, la mirada perduda visita les cases del meu voltant... De nou es dirigeix aquesta a l’etern estenedor, ací plegable, atapeït de roba al balcó que dóna a un llit també eternament desfet pel que pul·lulen la dona i el petit xiquet d’una família sud-americana. Enfront de mi una parella d’ancians retoquen amb un pinzell la casa, retirant pesadament els mobles en moviments lents. Des d’ací escolte el rum-rum de les seues recomanacions en valencià perquè han de tenir cura de no fer-se mal. La finestra sempre oberta dels estudiants no ho està ja, avui aniran al poble segurament i prompte el carrer es quedarà mig buit de cotxes. Baix, un balcó ple de plantes verdes i molinets ens invita a mirar una família jove en una casa on s’endevinen als passadissos prestatgeries plenes de llibres i les joguines d’una petita que de tant en tant em saluda des de la finestra amb la maneta, darrere de la qual apareix el dibuix del somriure agraït de la mare.
De la finca del costat unes cortines dissimulades s’obrin, no volen molestar massa. Mire el rellotge, les dones comencen a passar amb el carret de la compra, al locutori del cantó pells morenes i ulls redons ja s’agrupen en la vorera.
Comença el dia.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada