Silenci

Un blanc immaculat a la primera i a l’última escena: el blanc del full en blanc de l’escriptor –i del compositor; el blanc de la pantalla en blanc de l’espectador abans i després de la projecció. I el blanc del silenci. Entremig, la música del geni –no de manera exclusiva, però gairebé– es combina amb imatges del passat, amb imatges –i sorolls– del present, i amb imatges que no apunten a cap altre referent que al propi art. És El silenci abans de Bach, la darrera pel·lícula de Pere Portabella: més que un homenatge al genial músic alemany, una perla per als sentits; però també, de retop, per al pensament.

Una interpretació molt personal de les convencions del gènere cinematogràfic que donen com a resultat una obra allunyada de l’ortodòxia. No hi ha un discurs a l’ús, sinó una aproximació més transversal al personatge i a les seues circumstàncies. Com fer bocins el fil conductor lògic d’una narració, i tornar-la a muntar guiant-se per relacions bàsicament visuals i estètiques. Com un mosaic. Com un seguit de variacions a partir del tema principal que ací és, sense dubte, Bach. Amb diàlegs escassos, però estrictament literaris; amb una funció, doncs, no tant comunicativa com poètica. Un poema visual que investiga amb la plasticitat dels plans, amb les transicions entre aquests o entre les diferents seqüències. Un relat històric, també, que recrea aspectes de la vida del compositor; però no una pel·lícula biogràfica: la pròpia estructura n’elimina aquesta possibilitat. I, tangencialment, una reflexió sobre la identitat d’Europa i la seua història. La música de Bach és una de les proves principals que aquest món no és un fracàs (E. Cioran).